Tot digerint els calçots
Sí, ahir vaig anar a fer una calçotada. Tranquils, ja em comenceu a conèixer. Tinc una digestió lenta i acurada.
Però sí que volia continuar donant voltes a un tema per mi central: la independència. Ha estat i continua sent un tema incòmode per a molts, sobretot per als partits espanyols. Llegeixo algun bloc d’algun gracienc i entenc prou bé l’argumentari que segueixen i que els seus mitjans estan repetint constantment. Aquest tema no interessa als ciutadans. Potser caldria ser més sincer. Aquest tema no els interessa a ells ni al seu partit. Ells que tenen part del poder del país no la volen. És evident i clarificador. Però adopten el mateix to que el PP va tenir amb l’Estatut. Això no interessa la gent. Crec que és una anàlisi incorrecta i interessada. Sempre ha estat el gran error del psc-PSOE i el PP, pensar més en el benestar de l’Estat que en l’Estat del benestar.
Ells quan diuen aquest país tenen un zoom més ampli. Cap problema, però bé han de saber que hi ha gent que no pensa així.
Començaré fent autocrítica, tal com he llegit que l’han feta també en Carod i en Puigcercós. Ara no tocava. Tenen raó. Però alguna cosa ha estat positiva. Hem estat una setmana debatent i parlant de quelcom important, tot i que no de la manera que haguéssim volgut. La independència no com a utopia sinó com a part del procés polític, no com a manifestació de la Diada sinó com a possible realitat.
Perquè com deia en Jack Monterey en un dels seus comentaris, cal dir que aquesta setmana s’ha presentat un llibre de l’Alfons López Tena, jurista que parla clarament de la independència com a única solució pel país. Ras i curt, senzill i complex, bonic i engrescador.
Però en canvi, als mitjans catalans hi ha hagut un altre curiós fenomen. El de la crítica destructiva a la independència sense cap més raonament que el del fet que l’ha generat. M’explico. Una cosa és criticar el moment, com es va plantejar, etc. Cap problema, ho assumeixo. I l’altra és aprofitar per criticar la independència, ja que hi som. Criticar un missatger no és el mateix que criticar el missatge.
Perquè la independència com a paraula ja posa nerviosa a força gent. Però no és res més que un projecte de país, un sistema pel qual es vol ordenar un territori. Per què sí? No, per motius evidents, per a aconseguir moltes coses. O és el que la resta de territoris independents es justifiquen pel fet que ho són? No he vist mai Bèlgica, Portugal, Suïssa, Holanda, etc., plantejant-se la dependència, no? Això vol dir que alguna cosa positiva té. Oh i tant!
És possible que el joc polític hagi deixat la independència en un mal moment, però les coses sovint cal veure-les a la llarga i com a part d’un procés. Molt sobiranista encara que no ho sembli ha estat l’acte a l’IESE. M’ha agradat veure com CiU acceptava finalment parlar de l’Estat Català. Els moviments tot i lents i en algun cas matussers fan pensar que la cosa no està tan lluny. Avui a l’Àgora parlaran de l’autodeterminació.
Hi continuaré donant voltes, doncs, aquest només és el primer article.
abril 2nd, 2007 at 2:59 pm
I no diriàs res del romesco?:-P
va doncs, vinga anem al tema, tinc una consulta, de fa molts anys i com que veig q llegeixes últimament sobre el tema a veure si m’ajudes;-)(la faré en plan humorístic producte de l’aiguat que cau…):
entem Catalunya com a nació i “volem, volem,volem volem la independència”…imaginem la tenim, molt bé, d’acord, ho celebrem, ens pillem una bona castanya…i la pregunta seria: i què més? pq. un estat bé s’ha organitzar?
Demanar la independència tal i com es fa no és jugar amb termes abstractes?, amb poc risc i poques responsabilitats assumides? com a quelcom intangíble que serveix com a pugna entre partits?…parlem de propostes polítiques, doncs pq. no fer-ho del tot i aquí tenim el veritable debat, el que justifica, el que incentiva…no sé, no em feu cas, a vegades no m’explico….
abril 2nd, 2007 at 5:29 pm
jajaja, ho sento però lo de les papeleres…és força descriptiu;-), això ho dic amb carinyu amb sàtira, però no voldria faltar al respecte a ningú (pq. tothom treballa molt i tal),
quan “voleu” jugueu a recordar lo “radicals” que ereu…és com el mític perfum del 92 que jo no sé fins a quin dia us durarà, sobre tot quan hi ha joves amb molta empenta que no militen a les vostres bases i que possiblement esdevinguin una realitat política en forma d partit i que al 92 probablement miraven els partits de basket….també ho incloc a la meva consulta inicial.
abril 3rd, 2007 at 6:45 pm
Àlex,
Transcric alguns fragments de l’entrevista de l’Alfons López Tena (vocal del Consell General del Poder Judicial) a Vilaweb.tv perquè valen molt la pena. Són els arguments del sentit comú, és la raó expressant-se amb els instruments de la lògica i utilitzant com a matèria primera l’experiència.
«[El que tenim] no és un autogovern, es una concessió administrativa que es pot revocar en qualsevol moment.»
A la pregunta “Què votaria en un referèndum sobre la independència?” respon:
«Votaria que sí. Hi ha alguna cosa millor perquè una nació resolgui els seus propis problemes segons els seus propis interessos que tenir un Estat independent?, quan això és el que ha fet l’Esglesia catòlica constituint l’Estat del Vaticà?, quan això és el que han fet els jueus constituint l’Estat d’Israel?, quan a tot Europa, des del principi del segle [XX] fins ara nació rere nació han constituït un Estat propi?, des de Noruega, que va ser la primera en el segle XX, fins a Montenegro que és l’última?, quan dels 27 membres de la Unió Europea 12 són independents des del segle XX i 4 són independents des del segle XIX? Hi ha una garantia millor?»
Acaba amb una sàvia recomanació: «Si no aprofitem les oportunitats, ja podem bufar els vents a favor que no farem res.» Doncs això.
Visca el sentit comú.
abril 3rd, 2007 at 8:06 pm
Moltes vegades m’he preguntat si el desitg d’independencia ve donat per la mateixa gent que pensa que podrien tenir un estat propi o lo rematadament malament que “gestionen” a l’altiplà la cosa de casa nostra. Crec, potser equivocadament, que l’administració central fa més per la independencia que cap partit.
Si la gestió financera no fos tan “descaradament” maldestre, potser molta gent s’ho pensaria.
El que ho frena tot, és que molts d’aquí paguen i sembla que ja els va be. No s’adonen que, pel fet de viure i treballar aquí, son tractats tributariament igual que tots els d’aquí i tenen el mateix deficit. Suposo que si vols ser d’un club amb moltes ganes, pagues el que sigui. Però ho trobo, si més no, poc intel·ligent.