Canvis que et fan sentir viu! II
Més canvis.
Aquest per mi és especial. Tot va començar a Formentera, l’any 2004? Em penso que sí. Fou un període amb moltes emocions. I en vaig tornar.
A poc a poc, amb paciència es va anar fent gran. No la feia servir massa, però hi era, no la veia massa, però hi era.
Sens dubte ara restava més prima que abans, recargolada i estreta quan era molla i més ampla i desacomplexada quan es secava.
Hi havia qui li agradava i hi havia qui no. Per sort, la gent no m’ha valorat mai per ella ni m’ha fet comentaris al respecte. Cadascú té la que té i no la que voldria tenir, sens dubte.
I avui me l’he tallada. Feia dies que ho duia al cap, ho rumiava. No era un signe d’identitat, ni d’ortodoxia fonamentalista, però ja no hi és.
Abans deia que me la tallaria per algun motiu concret, i la veritat és que allò bo és que no ha estat per cap d’aquests motius, sinó perquè em venia de gust fer-ho. I ja està, ja trobarem algun altre tret d’autoidentitat, tot i que l’edat fa que això ja no sigui força motriu.
Sí, la cua de cabell, evidentment.
juny 18th, 2007 at 10:37 pm
La vida no deixarà mai de sorprendrem pels giravolts que dona i els camins per no coneixies pels que et fa anar. A voltes dubtes de si el que semblen coincidències realment ho son, o les coses estan entortolligades per uns fils que nosaltres no podem veure però que tremolen i es mouen quant algú llunyà n’estira un.
Jo també en tenia i no sabria recordar perquè me la vaig tallar, poc abans de coneixe’t; el que m’ha fet sortir un somriure és que avui que tu te la talles, la Carla ha decidit deixar-s’en una “com la del tiet”.
Serà el relleu generacional?
juny 18th, 2007 at 11:03 pm
A mi també m’ha fet somriure aquest text. Jo també sóc dels que porto cua. La porto des de l’any 1999, quan em vaig rapar els cabells llargs, i encara no me l’he tallat… però el dia que ho faci, també faré una nota al bloc 😉
juny 18th, 2007 at 11:18 pm
Roger, haig de reconèixer que sabia que la Carla se l’havia deixada perquè em va dir que ho faria, jo ja m’estava plantejant tallar-me-la però no li vaig dir pas res, volia que decidís que vola fer. Encara no l’he vista, potser sí que és el relleu generacional, fins que vingui en sergi amb rastes, 😉 ?
Lluís, és cert, ja quasi perdem el que tenim en comú: cua, químic i d’Esquerra. De bata ja fa temps que no en porto, la cua, sempre ens quedarà Esquerra, 🙂 !!
Haig de dir que la meva tenia mèrit perquè sempre he dut el cabell llarg, així que havia anat creixent a poc a poc.
juny 19th, 2007 at 1:24 am
Ui, jo la tenia des dels quinze anys. A aquestes edats ja saps que a un li agrada tocar-se-la i aquestes coses. A les dones, quan se l’ensenyava, les hi agrava molt veure-me-la, i inclús me la tocaven una mica, l’acariciaven amb els seus dits i lo més maco era quan eren elles les que m’hi posaven la gometa, ja que jo els hi deia que m’agradava més que fessin elles. I gairebé totes acceptaven tu, no fallava mai…
I en fi, lamentablement, un dia que me l’estava tocant mentre me la buscava al mirall… ¡ZAS! me la vaig tallar sense voler.
Fa mal, tants anys amb ella però mira, com diu l’Àlex, són canvis que et fan sentir viva…
🙂
juny 19th, 2007 at 7:51 am
Ostres tu, aquest blog està reunint a peluts i ex-peluts. Jo, com a pelut que sóc, dir que aquest missatge m’ha fet pensar. El 27 de Juliol de 1996 vaig decidir anar al barber i tallarme el cabell curt, per última vegada, sempre anaba rapat al 2 o al 3. Recordo que va ser al Port de la Selva. Com diu l’Àlex, me’l vaig començar a deixar llarg, perquè em venia de gust, no perquè m’ho imposés la societat, ni perquè volgués lligar més, sino que feia temps que em rondava pel cap fer-ho i vaig decidir fer-ho aquell dia.
El que em fa pensar és que jo sempre he dit que em raparé quan em quedi calvo, però llegint això m’ha fet pensar en si realment esperaré a quedar-me calvo o si me la tallaré abans… el temps ho dirà.
juny 19th, 2007 at 8:49 am
ja, ja, bona maurici, de fet ja volia anar per aquí però em semblava massa dur, diguem, 🙂
Uix, ara he vist a l’anterior comentari que deia que sempre he dut el cabell llarg, al contrari, el meu cabell arrissat (quan n’hi havia molt) ho feia tot plegat molt difícil.
Nunthor, com deia aquell, tu sabràs arribat el moment què has de fer, només has de deixar que el teu cos parli amb tu, 🙂
juny 19th, 2007 at 8:54 am
Com els toreros?
juny 19th, 2007 at 8:55 am
Diguem això, potser mira, posats a buscar simbolismes ara se m’acudeix que en deixar de ser conseller de govern me l’he tallada. Tot i que llavors tindria més sentit de manera inversa, però bé, ja ja.
No sabia jo que el tema donaria per tant…
juny 19th, 2007 at 9:06 am
Jo també porto força temps amb la cua… deu fer quatre anys ja… I el perquè m’he la vai deixar, si voleu que us digui la veritat no ho se…
La barba m’he la vai deixar per mandra a afeitar-mr i ara fins i to m’agrada. Només me la vaig treure fa un any perquè havia de rodar un anunci i havia de fer pinta a adolescent…
juny 19th, 2007 at 9:21 am
si, si sabies que donaria per tant, ara no et queixis….:-)
o sia que te l’has tallat?;-)
jo des del món del plaer per l’estètica ho celebro com a un petit tall per l’home, però una gran tallada per a l’humanitat…
ja era hora!!!!!!:-) aquestes èpoques de baretos tasqueros, calimotxo, apunts arrebregats i hores de son als transports públics, motxiles, concerts gratis i porros abans d’anar a dormir, ja han passat…jo he de fer un post sobre l’edat, pq. em faig gran a passes agegantades i ho noto i ara percebo amb una mirada preclara totes aquestes icones del passat…em faig gran i ja començo a donar la tabarra:-P
juny 19th, 2007 at 9:38 am
mmm, dolors,
que jo me la vaig deixar quan totes aquestes coses que jo no he fet mai ja no formaven part de la meva generació, ara que estic més a prop de l’anunci de Coca-Cola que d’altres.
juny 19th, 2007 at 10:33 am
el q m’extranya és que no s’hagi fet un titular de caire sensasionalista en algun mitjà:
“l’àlex se la talla” o alguna cosa així…
puc apretar-ho més però potser deixaria de tenir bon gust…:-)
juny 19th, 2007 at 10:38 am
Ja, ja,
ara estinc pactant si en faig un fals robat o faig un reportatge pactat, 😉
No és notícia, ho sento, no ens enganyem, 🙂
juny 19th, 2007 at 10:58 am
després de lo de l’orgasme…no sé què dir-te, porteu un desmelene al vostre partit…cosa grossa:-P
juny 19th, 2007 at 12:24 pm
Ostres, doncs diumenge no m’hi vaig fixar??? ja no la duies, ja te l’havies tallat? 😉
Posat a fer confessions jo vaig estat 2 anys ben llargs (i no fa massa d’això!) amb una treneta més llarga que la resta de cabells i de la qual n’estava enamorat el Francesc Roma, jejejeje. Tots en un moment o altre, sigui l’edat que sigui, necessitem fer canvis.
Ara, amb o sense, segueix sent el mateix de sempre!!!
Una abraçada!!
juny 19th, 2007 at 1:49 pm
Dolors, jo ja no em puc desmelenar, em vaig tallar el cabell ahir, per això Mar, no et vas adonar, perquè encara no havia passat.
tranqui, Mar, la pel·lícula de Sansón y Dalila no era de les meves preferides per Setmana Santa.
A cuidar-se!
juny 19th, 2007 at 11:14 pm
je je Dolors, sí que podria donar per bons titulars, això… per exemple…
“Esquerra passa a l’oposició i el seu portaveu se la talla”
“Abans del pronunciament del Constitucional sobre l’Estatut, Àlex López anuncia retallades importants”
“Després de l’èxit de José Tomás a la Monumental, el indepe de la capea es talla la cueta”
ji ji
juny 20th, 2007 at 10:20 am
Ja ja,
el primer i el segon haig de reconèixer que són brutals.
En vida teva, maurici, 😉