A voltes amb el Tour
Sí, el ciclisme i sobretot el Tour ha estat sempre una de les meves debilitats. Poc ciclista com sóc, és curiós com, molt abans de l’era Indurain, el juliol era sinònim de Tour, galibier, alpe d’Huez, Peirasorda, Telegraph, i tants altres noms.
Recordo les colònies d’estiu dels anys 1985-1988 provant d’escoltar les etapes, sí, en José Maria Garcia, vibrant amb Delgado, Fignon, Lemond, i molts altres noms, com en Laguía.
I després amb l’època Indurain, Chiapucci, Rominger, Bugno, recordo haver anat a veure etapes a França, al Peirasorda i a Guzet-Neige. Sempre recordaré quan vaig veure en pantani guanyar destacat una etapa on tot i el pendent va passar rapidíssim.
Per cert, recomano el llibre “Alpe d’Huez” a qui els agradi el ciclisme. Brutal.
I ara? Enguany estava gaudint, m’agraden les etapes de muntanya, m’agrada quedar-me adormit en una etapa avorrida i llevar-te just abans de l’sprint. M’agradava l’estil d’en Rasmussen i en Contador, atacant allà on calia fer-ho.
I em sento orfe, però no enganyat. Perquè sé que l’any que ve, com sempre, estaré pendent del Tour. Cal combatre el dopatge, però no l'esport, cal defensar els esportistes justos.
juliol 26th, 2007 at 6:09 pm
El ciclisme, en efecte, és un esport que enganxa. I això malgrat el dopatge. Ara, que si a la resta d’esports fessin tants controls, hi hauria un cataclisme universal. Futbol i bàsquet, per exemple, estan pleníssims de dopatge, en alguns llocs (NBA) completament acceptat i assumit.
La solució, per al ciclisme, passa per reduir quilometratges i etapes. Perquè els ciclistes es dopen des de fa molt i molt temps. Tots aquests que esmentes, i encara els de més enrera (Hinault, Mercx, etc), tots tots es dopaven. En Delgado, qye fa de comentarista per la TVE, també.
En qualsevol cas, el ciclisme sobreviurà, malgrat tot.
juliol 28th, 2007 at 10:55 am
Ei, Joan,
tens raó en certes coses, el problema és voler arribar el primer i forçar la màquina entenc, si es triga més es triga més.
Salut!