Monòlegs políticofestius

Després de la Festa Major de la Vila i el seu brogit, convenia un petit descans. Aquest ha estat a Tamariu, i ho he fet acompanyat pel Quadern Gris. Una bona experiència anar a un lloc amb un llibre, no la típica guia turística que te’n parla,  o com diria en Pla, te la descriu. Quedi ben clar que estic totalment en desacord amb la part política d’en Pla (paral·lel a en Cambó), però en el quadern gris (al menys la part que he llegit, que és un bon totxo) encara no parla de política clarament, sinó que descriu, en les 300 primeres pàgines la vida a l’Empordà Petit, com ell l’anomena: Palafrugell, Calella, Llafranc, Palamós i … Tamariu.

Realment m’ha agradat llegir en Pla mentre feia la petita estada. Té una bona capacitat per fes-se explicar (en aquell moment tenia 18-20 anys) i et pots fer una idea no només de la vida d’una família burgesa a Palafrugell (i no Palella de Calafrugell) sinó també de la gent més pobra durant els anys de la Primera Guerra Mundial, on a Catalunya, pel fet de ser neutral es van fer bons negocis. 

Crec que Pla avui dia tindria un bloc, sens dubte, podríem dir que era el primer blocaire descriptor de la literatura catalana. Ric d’adjectius, olors i plats (feia de mal llegir en els moments previs als àpats), et fa veure com eren els empordanesos de la zona, com eren els catalans (en contraposició als castellans, en les seves paraules) i com aquells anys eren convulsos políticament, una època que tothom percebia que estaven passant coses, hi havia germanòfils i francòfils, hi havia republicans i carlins, tot a través dels seus ulls, un home de la seva terra. Un altre que va provar de ser federalista i Espanya el va passar per sobre, conservador però intel·lectualment molt potent. Algun dia posaré alguns fragments que he marcat de les seves pàgines pel que diuen, sovint sembla que no hagi pas canviat res. 

De fet, escriure un diari de la manera clàssica tan sols planteja una diferència. Crec que en Pla volia que algú ho llegís, però no en aquell moment. És a dir, totes les seves descripcions adjectivades, i més en un poble, hi hagués hagut molt d'enrenou per allò que diu i per allò que deixa veure.

Potser, a la vegada, els blocaires també emprem part d'aquelles eines, tot i que molt més, diguem, amb opinió, i menys amb descripció, tot i que hi ha blocs amb excepcions. Hi continuaré donant voltes, segur. 

Bé, estàvem a Tamariu. Per consell de la Dolors, vaig anar a voltar pels camins del GR92 que van, primer de Tamariu a Llafranc (passant per Sant Sebastià) i després de Tamariu a Begur. Molt millor el primer que, com es pot veure en aquesta foto, passa per zones de pi a tocar de mar, molt més maco que el de Begur, que acabes passant per urbanitzacions, tot i que hi ha una estoneta de bosc, amb alzines, pins i xiprers. 

Tamariu és un bon lloc per trobar tranquil·litat. De turisme familiar i català (bé, alguns francesos i anglesos, però no vaig pas sentir espanyol a la platja), semblava que mig Vallès fos allà, famílies de Terrassa, Granollers i Sabadell, sobretot, per com parlaven i pel que deien. 

Un dels dies vaig anar a voltar cap a Sant Sebastià, segons el GR92 1 horeta i mitjà, bé, deu ser això quan vas amb motxilla grossa, perquè tinc la sensació (no duia rellotge) que fou menys. A mig camí, la gran descoberta de l’estiu (després dels alsacians, és clar), Cala Pedrosa.

Impressionant. Vaig arribar allà a les 9:30 del matí, està a mitja horeta de Llafranc en el camí cap a Sant Sebastià i vas veient una petita caleta que sobresurt reclosa, com tímida, i només hi havia una família. Encara feia bon dia, no bufava gaire vent (com em va dir el senyor del bar, allà restava amagada de mestral) i l’aigua era ben blava i ben plana, com aturada en el temps. 

Com no, es mereixia una capbussada. Platja de pedra grossa (tipus Sa Tuna), de les que posen a prova els peus tendres. Evidentment, no duia pas cap xancleta, així que semblava que entressis fent una coreografia de dansa contemporània per arribar a l’aigua. Però pagava ben bé la pena. Un cop dins, tot i que les pedres estaven embolicades d’algues i les cames lliscaven divertides, et senties com un nàufrag volgut, silenci (de vegades les platges m’atabalen pel brogit que hi corre) i una quietud que donava forces. Com envaït per la síndrome d’Estendhal i vaig ser prop de tres hores, no sempre dins l’aigua, tot i que les maniobres complexes d’entrada i sortida feia que quan entressis t’hi quedessis una bona estona. Només he sentit quelcom semblant a Stonehenge.

A poc a poc notaves que la pau t’envoltava i que anaven marxant les emprenyades gracienques i nacionals (hi havia més banderes catalanes a les cases del voltant que a l’Ajuntament de Gràcia per festes). Contraposat al soroll de festa major (entrada de Verdi, creuar Joan Blanques, la Plaça de la Vila), no semblava que haguessin passat tan sols 48 hores. Pau. Descans. Vacances. 

Bé, continuaré descrivint aquests dies, es mereix una segona o fins i tot tercera part. No per res, però així sembla també que m’estalviï de donar moltes explicacions, je je. 

Per cert, encara hi ha la part política. Molt bé, Carod, el cronòmetre comença a córrer, set anys de feina. Podem, si volem, per fi un horitzó lluny del joc de partits, sinó de país.

This entry was posted on agost 27, 2007 at 7:16 pm and is filed under Quaderns de viatge. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.