De Vacances amb en Pla: Tamariu (II)
I tot el que explicava només havia succeït en 48 hores, el canvi a descans era molt bo, necessari.
A l’endemà vaig anar altre cop cap a la Cala Pedrosa però de camí cap a la Torre de Sant Sebastià. Feia mal temps, així que aquest cop, veient les cares dels qui gosaven banyar-se vaig preferir prendre alguna cosa al bar que hi ha a la Cala, on una família hi treballa tenint en compte que no s’hi arriba en cotxe. Una parella de gent gran brutals, dels qui s’entaulen amb tu i et pregunten com va tot i cap on vas. Els vaig parlar de Sant Sebastià i em va donar consells i un parell d’historietes. Quina pau que transmetien, també.
Vaig enfilar-me, doncs, cap a Sant Sebastià, pel camí vaig avançar el senyor del bar que pujava pel corriol amb el carro i un cabàs, dels de sempre, a buscar menjar. Com aquell que surt a donar un volt.
El camí pagava la pena, tant la part per l’interior, com, sobretot la part del viarany que volta les costes, verd, molt verd i petits penya-segats. Arribada a Sant Sebastià, visita a la Torre (amb plafons explicatius molt interessants sobre els orígens de les torres de guaita i els pirates), l’ermita i el Far, cafè amb gel i de baixada altre cop. Dinar a la Cala Pedrosa, tot i que el temps no millorava.
I així, a estones de sol i estones d’ombres, passà un altre dia.
.jpg)
L’endemà, cap a l’altra banda. Begur. Un poblet costerut ben bonic. Un Castell amb un mapa d’aquells per veure tot el que et mostra l’horitzó. De tornada cap a tamariu, un fet especial.
Comença a ploure i m’aturo una estona en un banc de les afores del poble. 4-5 minuts. En girar tres o quatre revolts (el GR coincideix una estona amb la carretera, una cosa que no m’agrada) veig un accident. Un cotxe havia agafat la corba per dins massa forta i havia baixat en una corba massa peraltada cap endins. Molts cotxes aturats. Per sort, la policia local hi estava arribant, el cotxe ni es veia. Inevitable, tot i estúpid, incert i victimista, pensar que si no m’hagués aturat… Quan sento que arriba ja l’ambulància, i amb aquella sensació de fer nosa, continuo camí.
Anècdotes finals:
– el cambrer-xef(?) de l’hotel, un personatge sortit de la sèrie de l’hotel del Tricicle. Saludava francesos “Bon jour”, anglesos “Good Morning”, bon domini d’idiomes, tot i que jo només li vaig poder treure un “Buenos días”. Que bo és saber idiomes! Curiosament, les parelles de 50-60 anys canviaven d’idioma i les parelles de 30-40 no. Generacions diferents.
– A la platja es van ajuntar unes famílies que, per atzar o no, tenien totes un dels fills adoptats. Curiosa barreja, nens d’origen xinés, africà, tots jugant en català, a fer castells sobre els pares.
– Una pizzeria molt recomanable a Tamariu mateix.
