Diada només n’hi ha una (I)
i acabaria, a mode còmic, com la copla espanyola “y a tí te encontré el la calle”
La Diada és un dia (o quasi ja un cap de setmana) que vius molt intensament, per molts motius.
Enguany, i no és el primer any es va ajuntar del tot amb les festes majors dels barris nord, i sempre es fa difícil de compaginar.
Comentaré una mica com les vaig viure i faré algunes reflexions responent a coses que he sentit aquests dies.
El dilluns 10 hi havia la celebració de la Diada a Gràcia. Sí, se’ns havia convocat a una reunió on vam poder dir el que creiem, però no es va incorporar tot el que Esquerra havia plantejat. El punt crític de divergència (i d’acord amb convergència) fou que fos un acte popular, al carrer. Vist el resultat encara ho tinc més clar. Hi havia menys gent que altres anys, i personalment a mi se’m feia estrany fer un acte amb copa de cava per la Diada, atès que sempre ha estat i serà (fins el 2014, espero) un moment de reivindicació de quelcom més. Sempre és bo prendre alguna cosa amb les entitats però des d’Esquerra vam creure que calia alguna cosa, reivindicar l’acte al carrer. Així ho vam fer.
Certament, coincidia amb el manifest que les entitats van decidir llegir. Però faltava caliu en l’acte. Esperem que el proper any es vegi clar, com diverses entitats crec que tenen clar, que l’acte es pot fer al carrer.
Esquerra Gràcia va decidir fer acte de presència a baix per reclamar que és el lloc per celebrar la Diada. Els consellers d’Esquerra, i en Xavi (Florensa, regidor) vam pujar a l’acte, i un cop cantat els segadors vam baixar també a baix.
He llegit que algú deia que era un acte radical. Crec que és lògic que Esquerra havent governat durant 4 anys no es manifestés o critiqués a si mateixa, i és lògic, per tant, fer-ho quan estàs a l’oposició per expressar el que no comparteixes.
Fet l’acte i l’acció, vam anar a sopar amb els veïns i veïnes del Coll a la Plaça Salvador Allende. Aquella setmana havien fet un reportatge al 33 sobre la figura d’Allende. Impactant. Recorda molt en Companys per la trajectòria. Xile i Catalunya, països germans.
En acabat del sopar, baixada al fossar on hi ha un dels actes més íntims i commovedors de la Diada, el seguici en torxes cap al fossar, veure arribar els companys i les torxes pels carrerons de Ciutat Vella al toc dels tambors et dóna un calfred inconscient. Parlaments d’en Ridao, l’Ester Capella i l’Alfred Bosch (qui millor que ell per parlar al fossar després de l’excel·lent trilogia del 1714).
A l’endemà, a primera hora, coincidien tres ofrenes que volia veure i estar amb ells, la de les entitats de Gràcia (per segon any vaig estar amb ells) i la del meu partit, Esquerra. Per sort, logísticament a en Roger i la Sandra ens va anar bé perquè van anar ben seguits.
Després, un d’aquells moments que no acabes mai d’entendre, l’ofrena al fossar d’Esquerra Barcelona i les JERC-Barcelona amb aquelles accions sense sentit però que toca viure.
Vermutet de desfogueig, dinar amb la gent d’Esquerra i manifestació, una estona a la Festa per la Llibertat i cap a casa, on encara vaig poder veure el programa 59 segons, amb en Carod. Bon programa, tot i que és molt poc per poder-te explicar.
setembre 18th, 2007 at 10:15 am
jo vaig cantar els segadors a l’Auditori…emotivíssim:-P
setembre 18th, 2007 at 10:48 am
Vaja, deuria ser molt espectacular, la força que pren “que tremoli l’enemic…” sempre m’ha semblat la millor estrofa, però no només pel que diu sinó per la sonoritat.