Bon viatge, Jaume!!!
Jaume, te’n vas durant un temps fora del teu país, per feina. Mmm, quina envegeta, en el fons, les experiències que viuràs.
L’altra dia al Casal el “fins aviat” va ser massa fred pel que crec que et mereixies, segurament per la sorpresa de la notícia.
Del poc que et conec, el que millor et defineix és que ets un patriota. Amb tots els àmbits positius de la definició, i t’estimes aquest nostre país com ningú. Ets de les persona que quan vaig arribar al partit estaven allà aguantant la bandera.
Quan llegeixis això, ja seràs fora.
Sé que no sempre hem estat d’acord ni hi estem en els camins, però sí en el final del viatge.
Sempre, i aquesta és la part bona, hem sabut separar les discussions polítiques de l’afecte personal. I això, que no és fàcil, és la part important.
Haurem de substituir la teva ironia divertida i aquell parlar amb els braços envoltant el cap, per altres coses.
Fes-nos saber com et va, per bloc o per correu. I que et vagi molt bé, i torna, que pel 2014 necessitarem a tothom.
Aprofito per posar l'enllaç al meu darrer article a la Tortuga.
novembre 6th, 2007 at 10:41 am
Enveja , si. Segurament en Jaume fa camí cap a la realització del desig, cap a la seva Ítaca particular. El camí cap a la satisfacció és un camí que ens omple de vivències, de riqueses. Quan un profund desig ens mou, comença un nou viatge a Ítaca, i haurà de procurar que el camí sigui llarg, que no satisfaci immediatament els seus anhels. I si quan arriba, Ítaca el decep, que pensi en un altre viatge. El camí sempre és el millor i més engrescador. La realització està per sota de l’expectativa. Potser mai cap realització està a l’alçada del desig. El camí cap a Ítaca eleva, idealitza les Ítaques. I quan si arriba el desig es un altre. I en els viatges, savi com s’haurà fet sabrà que son les Ítaques.
Vaja, quin homenatge que acabo de fer al Lluís LLach i al Jaume.
novembre 7th, 2007 at 12:49 pm
Be, ja hi soc. Per aixo no escric amb accents. Per aixo, quan m’equivoco i li dono a la tecla de l’esquerra de la barra d’espai, em comencen a sortir caracters coreans…
El comiat al casl em va agafar de sorpresa, i per aixo va resultar fred. No volia barrejar coses personals meves amb la dinamica del casal, i mes despres d’una conferencia nacional tan significativa. Em sap greu no haver respost com calia el molt afecte que vaig rebre. Pero no creia que jo hagues de treure ni un minut a temes realment importants.
Un any (o dos) passen de seguida, no ens n’adonarem i tornare a ser al casal, mirant d’aportar tot el que pugui pel be del Pais. De vegades be, de vegades no tan be…
En tot cas, us agraeixo les bones paraules, i ja saps que el fet que no coincidim en tot el cami no ens fa ni millors ni pitjors. LL’objectiu de viure com a Catalans/es a Catalunya es el nostre objectiu. Nomes el temps dira quin cami era mes curt. Espero que sapigeum agafar-lo, sigui quin sigui.
Fins molt aviat, companys/es!!