Monòlegs políticofestius

Ahir va ser un dia especial, dels que recordes, com ho va ser el 27 de gener del 2004, si no vaig errat. Aquell dia en Carod dimitia per la pressió mediàtica de la Brunete i la no defensa per part d’un sector del país a una decisió que el temps, com sempre fa, va posar a lloc.

Comences a rebre sms, alguna cosa passa. En Carod diu que no es presenta a la reelecció de President del Partit. A Catalunya Ràdio. En aquell moment, sense mitjans de comunicació a l’abast, et sents perdut. Què? Qui? Com? Quan? I, sobretot, per què? Després, amb calma vas sentint ja més coses, la lletra petita, sempre important. Avui en Carod hi aprofundeix al Periódico.

Més enllà de parlar de les reaccions polítiques, avui voldria parlar dels analistes polítics. Llegeixo en Tàpia, la Gemma Calvet vaig sentir ahir la Terribas, en Marín, en Jordi Sánchez, i tens una certa sensació que alguna cosa no es llegeix bé. Com ja deia, d'analistes polítics i d'entrenadors de futbol, tots en som una mica.

M’ha recordat el que va succeir amb la decisió d’en Jordi Portabella de no reeditar el tripartir a Barcelona. Tot eren especulacions en una borsa d’accions internes del partit. Ho fa per això, per a evitar allò, etc. Però sempre es deixaven de parlar de quelcom important. L’àmbit de la dignitat o l’ètica d’una decisió sempre difícil.

Fora bo imaginar-nos tots plegats a la nostra feina. I imaginar-nos plegant, en un bon moment personal i familiar, on tot ho tens consolidat i renunciant. Ha de ser difícil. Però sovint despersonalitzem els polítics, com es fa amb els metges, i pretenem que siguin autòmats sense sentiments, perquè els volem forts. Els futbolistes han de sentir els colors, però els polítics han de ser freds i calculadors.

En el context actual, decisions valentes i poc previstes tenen una virtut. Canvien les regles del joc, o el guió, com diu en Marín. No parlaré avui de les meves preferències personals, cadascú té les seves. Però voldria pensar en l’àmbit personal de les decisions. Totes les decisions com aquestes són difícils. En Carod va dimitir un cop perquè creia que era el millor a fer. Ahir va tornar a prendre una decisió difícil. És molt fàcil interpretar-la en el taulell dels escacs.

Quan diem que els polítics són previsibles, quan es parlen de poltrones i com és de llaminer i addictiu el poder, algú que anuncia que renuncia a una part crec que mereix una certa reflexió paral·lela de les decisions humanes.

Així es va dir de l’Arzallus, o d’en Beiras, o d’en Felipe González. Ara crec que toca dir el mateix d’en Carod, que aplana un camí dins el partit. M’imagino a Espanya molta gent contenta perquè saben i coneixen la força d’en Carod, el seu enemic públic número ú. I no ho vull oblidar.

This entry was posted on març 26, 2008 at 9:22 am and is filed under Independència!. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.