Un Món sense fi, molt recomanable
Finalment, reprenc la categoria de recomanacions de llibres amn un Món sense fi.
Ho faig amb un llibre que m'ha agradat molt, i transportat a una època, el segle XIV, molt diferent.
Si ja m'havia agradat Els Pilars de la Terra, aquest m'ha continuat agradant.
L'únic problema d'aquest llibre és la Usabilitat, diguem, que no el pots portar amunt i avall, però tenir-lo a casa és molt recomanable. D'aquests llibres que en vols més.
Com a úniques crítiques, un final accelerat i un poc creïble paper de la dona en aquella època, que no m'acaba de quadrar. La resta, perfecte!
juliol 9th, 2008 at 10:39 am
Et sobta el protagonisme de la Dona en aquella època simplement perquè la voluntària amnèsia sobre els recorreguts de les dones en el passat és la norma no escrita més aconseguida de tots els temps. Però avui (per sort) és insostenible. Podem dir que la història es democratitza quan pren al seu càrrec la història de les dones.Els fets històrics que s’havien ocultat, en fer-se visibles, donen una prespectiva reveladora (per això el teu xoc). Pel què entenc, aquest llibre trenca amb la tradició victimista i pren la dona com a protagonista activa i líder en aquella societat. Per retrobar-nos amb la història sencera, us recomano “Dones, els camins de la llibertat” exposició que fan al Museu d’Història Nacional de Catalunya. Salut i igualtat!
juliol 10th, 2008 at 6:53 pm
Alex, amablemente, me dejó haca algunos meses L’INFORME PHAETON… más que recomendable libro para los que dudan de la “historia” oficial y tienen dudas sobre el tema de los Opars (u ooparts). L’INFORME PHAETON desde un punto de vista literario deja bastante que desear… pero es muy sugerente e interesante si eres “mentalmente inquieto”.
Munia… “salut i igualtat”?… a mi m’agrada mes “salut i llibertat”. Sense voler faltar al respecte a ningú a mi em sembla que lluitar per la igualtat dona-home es com voler igualar “pingüins i canaris”. La dona es molt superior a l’home, la igualtat es impossible.
El que es pot fer es donar llibertats per que cadascú faci allò que vulgui sense que ningú et talli les ales, però no intentar igualar res, es una pèrdua de temps d’una ceguesa brutal.
juliol 14th, 2008 at 11:56 am
Hola papa oso: Les dones són considerades en el nostre mercat laboral com a treballadores de segona classe: salaris menors que els homes (aquest any un 38% menys, el doble del percentatge mitjà de la UE); major precarietat en els contractes (el 43,71% de les dones té contracte temporal); i més dificultats a l’hora d’ascendir de categoria (només un terç de dones, el 30,58%, accedeixen a llocs de direcció d’empreses). L’ocupació de les dones és de pitjor qualitat que la dels homes: pateixen més precarietat laboral, perceben salaris més baixos i tenen menors expectatives que els homes d’accedir a un lloc de treball millor. Aquesta discriminació laboral no té raó de ser i obeeix a falsos estereotips. Estereotips rendibles per a determinats empresaris. La discriminació laboral per raó de gènere es dóna pràcticament en tots els països de la UE però a l’estat i a Catalunya aquesta situació s’acreix perquè els estereotips culturals encara pesen molt, sobretot en la voluntat política i empresarial. Salut, igualtat… i sí, Llibertat!
juliol 14th, 2008 at 1:21 pm
Hola Munia, no es la meva intenció entra en un debat sobre el tema de la dona, per que soc conscient que la meva visió del tema es “complexa d’entendre”. Jo soc “sexista”, que no “masclista”. No crec en la igualtat dels sexes (sexisme), però molt menys crec que l’home sigui millor o tingui dret a imposar les seves decisions (masclisme)… tinc molt clar que hi ha un sexe superior: el femení (de fet a la versió de la bíblia la dona es l’home v.2.0).
Per a mi el problema es molt mes profund que no pas un problema d’igualtat, doncs des del meu punt de vista amb la igualtat no s’aconseguiria corregir el problema. El que s’ha de aconseguir es alliberar a la dona, trencar les seves “obligacions” (interioritzades des de fa dècades) d’haver de demostrar que por fer-ho tot igual que l’home. La dona no ha de demostrar res a ningú, ha de ser lliure de fer el que el cor li digui. Ha de ser lliure per poder decidir tranquil•lament el que vol fer.
Quan vaig començar a sortir amb la meva actual dona (fa ja 18 anys) un dia la meva besàvia va agafar la meva dona i li va dir: “me encanta que las mujeres estudieis en la universidad, pero de todos modos… no te esfuerces demasiado… ¿para que te va a servir el dia de mañana tanto estudio, el lugar de una mujer no está en la empresa?”. La meva dona i jo ens varem quedar a quadres… joder!, ens varem dir, aquesta dona encara te la ment dels anys 20… pobreta no sap que som al final del segle XX.
Ara han passat uns 17 anys d’aquella conversa. Ara tinc dos fills. Ara comprenc el que la meva besàvia volia expressar. Ara ho veig clar… la dona viu esclavitzada socialment parlant, no es lliure de decidir… s’ha de comportar com un home o ella mateixa es troba menyspreada. El problema no es que la dona sigui menyspreada dins el mon laboral, el problema es que la dona mateixa es menysprea si no pot entrar dins d’aquest mon. La societat a aconseguit crear aquesta necessitat dins la dona. No es lliure, es presonera.
Jo he vist a la meva dona plorar el primer dia de deixar als nens a la guarderia, hem tingut aquesta conversa mes d’un cop:
– me siento mala madre por dejar a mi hijo/a e irme a trabajar.
– No vayas a trabajar, vaig afagir jo, deja el curro
– Si hombre…
– ¿por que lloras si lo que quieres realmente es trabajar?. O eres madre o eres mujer trabajadora… tu escojes. Nos podemos permitir que alguno de los dos deje de trabajar… dejalo o pilla un curro a media jornada. ¿Quieres que deje yo de trabajar?
– No, no… debemos trabajar
No és un problema de igualtat, es un problema de llibertats. La nostra societat ha aconseguit introduir a la ment de la dona un programa mental: has de treballar!. No te la llibertat de fer-ho, ho ha de fer!, aquest es l’origen del problema… si no ho fa es “una mantenida” (en el millor de los casos) o “una fracasada” (en el pitjor). Espero que entenguis el meu raonament, i no pensis que soc un masclista disfressat, et puc donar la meva paraula que soc tot el contrari que un masclista.
juliol 14th, 2008 at 2:03 pm
Tens raó amb tot el què dius: la conciliació laboral-familiar sembla un invent dels polítics però és la peça clau que s’ha de resoldre en la societat d’avui. Les dones (a partir dels 30’s, i si tenim parella estable) hem de decidir: la carrera professional o tenir fills. I jo em pregunto, perquè és una decisió únicament de les dones? Les empreses públiques i privades no estan a l’alçada en aquest sentit, potser precisament perquè estan gestionades per homes i ni vitalment (ni socialmant) no es troben en aquest dilema. I perquè (en to Terribas)? Perquè és cosa de dones…doncs tornem al cap del carrer. No hem canviat tant des de l’època de la teva besàvia…No es tracta d’alliberar la dona (vivim soles, econòmicament independents,etc..) es tracta de responsabilitzar vitalment l’home sobretot en l’esfera pública (en la privada entenc que sou tots uns “padrazos”).
juliol 14th, 2008 at 4:11 pm
…hem de decidir: la carrera professional o tenir fills. I jo em pregunto, perquè és una decisió únicament de les dones? Coi!, aquest justament és el problema… heu perdut l’horitzó… com vols que ho faci el pare? Es clar, vivim en una societat on la llevadora et dona el teu fill i et diu “ei nena, ara no et posis a donar el pit al teu fill, tu ets una dona i no una vaca (et parlo per experiència pròpia) es normal que una dona pensi “per que no els homes?”. La meva dona ha donat 1 any de pit a cada un dels meus dos fills, el nostre pediatra deia que estava “p’allá” per donar un any sencer de pit a un nadó (fa només 60-70 anys el normal era que una mare donés 2 anys de pit al seu fill… 70 anys després ja és una aberració).
La dona i l’home son diferents. Un home no pot parir, no pot donar el pit, un home es regeix per la lògica, una dona per la “sensibilitat” (filosofia taoista bàsica) … per a mi si hi ha cap sexe especialment capacitat per criar nens és el femení. Si una dona em diu “ …hem de decidir: la carrera professional o tenir fills. I jo em pregunto, perquè és una decisió únicament de les dones? ” per mi només és indicatiu de que “quelcom no va com ha d’anar”. Es clar que si una dona no vol dedicar-se al seu fill no se li pot obligar i se l’ha de respectar (més faltaria)… però que aquest sigui un fet habitual fa pudor a deshumanització.
Et diré més… jo he proposat a la meva dona que jo deixi de treballar per dedicar-me als nens… ella no vol. Mes d’un cop m’he plantat i l’he dit: ho deixes tu o ho deixo jo… (t’asseguro que ens ho podem permetre): no em perdonaria mai que ho deixessis estant jo, però jo no ho vull deixar (aquesta ha estat sempre la seva resposta).
La dona, per programació social, ha perdut el nord, ha perdut el seu propi horitzó, ja no sap ni que vol ni que desitja… s’ha perdut per una mancança de llibertat. Les dones ja no volen ser dones, ara volen ser homes. M’he sentit mes d’un (i més de 30) frases de l’estil: “claro, como vosotros no teneis hijos no sabeis lo que es deformaros y quedaros feas”…joooooooder!…. aquest es el resum que una dona fa de ser mare… que mal está el patio neng!!
juliol 14th, 2008 at 4:22 pm
Perdona Munia m’he deixat una cosa.
No es tracta d’alliberar la dona (vivim soles, econòmicament independents,etc.. Justament aquest es un dels errors. Amb tota probabilitat no ets catòlica practicant, ni tan sols visquis la vida amb una forta espiritualitat… però deixem que t’expliqui com ho veig jo.
La dona, i l’home, no estan dissenyats per viure sols, econòmicament independents… ambdós estan dissenyats per viure en parella, d’altra manera la raça humana es perdria (pura lògica darwiniana). L’home i la dona formen part d’un tot: l’home-dona (el ying i el yang dels orientals). Si un home o una dona viuen sols, i no ho compensen d’alguna manera (hi ha practiques espirituals que permeten la compensació) la cosa falla, la infelicitat apareix i el mon de la persona s’ensorra. A la vida només alguns bacteris i alguns animals d’ordre inferior estan capacitats per viure sols (cargols, alguns peixos… cap mamífer i cap au)… que coi fa una dona o un home vivint sol i de forma econòmicament independent?… això només te una lectura: quelcom falla!!
novembre 27th, 2009 at 7:16 pm
Em falten unes 20 fulls per acabar la novel.la . Esta nit me la faré. Estic d´acord amb un final molt accelerat i una meitat un poc fanganosa.Però està molt bé, per haver-lo llegit només en casa , sensa poder traure´l al carrer .
A la prosa utilitzada per follet no en sabria , ara bé , el reconeixeria entre diverses narracions de diversos autors , després d´haver llegit Els pilars de la terra i esta , fins i tot hi han personatges que tenen unes mateixes manies o vicis.