Monòlegs políticofestius

Escric aquest article mentre un alemany fa una estranya comunicació al congrés on he anat aquests dies.

Sempre que viatjo a un congrés, i darrerament més,penso en els llibres d'en David Lodge, i trobo que no són tan interessants com els que ell presenta.

De tota manera, sovint hi ha estones on, amb distància, pots reflexionar. El mateix em va succeir a Niça.

Sovint he cregut també en la sincronicitat, i hi trec cap arrel de dues coses que vaig viure la setmana passada molt seguides. Casualitat o no, va aparèixer aquest article just dos dies després d'assistir al sopar d'en Jordi Pujol, de la Gràcia de les Tertúlies.

Mai no havia escoltat en Pujol en directe, i més quan a la mateixa hora feien Polònia. Quina impressió en vaig treure? com sempre, una gran sobrietat en l'exposició de la seva visió actual del país. Tot i exercir de pare protector (més similar a la idea que en Lakoff desenvolupa a "no pensis en un elefant"), veia riscos de futur per al país, tot i no deixar clar si ens hem de preocupar o no.

La meva divergència, que no convergència, és la de sempre. Tot i la radicalitat amb la qual va atacar l'Estat, i el Madrid polític, no oferia una solució real i realista. La política espanyola no canviarà. Com diu en Carod, ja s'agrada tal com és. Per què ha de canviar? Quina alternativa de país oferia? Cap, aguantar 300 anys més. 

La independència, segons ell, no és plantejable. Per què? i aquí ho lligo amb l'article del Punt crític amb ell. El dubte, el de sempre. Per qüestions de mercat? Per por a una hipotètica fractura social? No ho sé, mai Convergència s'ha explicat clar i català.

Mentre a Espanya fan programes de la Generació PF, a Catalunya, els qui realment som d'una generació, que és la crescuda amb en Pujol de president ens preguntem per què ser mesells? potser sí que tot i sempre sembla que sigui Unió el fre, potser és el mateix Pujol el qui frena l'independentisme de Convergència.

Una altra reflexió seria rellevant a la síndrome Obama. Molts opinadors, en Pujol per exemple, parlaven d'un nou Obama català. Semblem, amb tots els respectes i diferències, els jueus esperant un nou messies. Instal·lats en que ens falten líders, oblidem que l'important pot ser el projecte. No ens cal un nou Obama català. El que cal és defensar el projecte, aquest sí, que pot ser motivador i encisador, la construcció, de bell nou, d'un país. No ens cal la il·lusió, potser, d'una persona, sinó d'un projecte nacional que pugui solucionar els nostres problemes com a país.

This entry was posted on novembre 20, 2008 at 8:34 am and is filed under Independència!. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.