Monòlegs políticofestius

Són temps estranys per l’independentisme i per Esquerra, no ho negaré. Però mirem-ho en perspectiva.

Ahir vaig presentar l’acte d’Esquerra a l’Avinguda Gaudí.

Com en tots els partits i actes, l’afluència no és excessiva, però hi ha gent que s’atura, pregunta i coneix en Junqueras. Tothom el valora bé. Un independentista que fa un pas endavant. Fa cinc anys, a la Plaça del Diamant, quan encara no era Conseller de Districte, vaig presentar en Bernat Joan. Han passat moltes coses en aquests anys, sens dubte.

Volent ser expressament pretensiós, em podria comparar amb l’Oriol Junqueras, no per la seva qualitat humana, sinó per la vessant col·lectiva. Essent individualista, podria dedicar-se únicament a la Universitat. Més currículum, més estades, més publicacions. Ho sé, si visqués les 24 hores del seu temps amb el xip investigador. Però és d’esquerres i independentista, i no es pot quedar impassible. I aquí ve la comparació. Jo també ho vaig decidir mentre era a Anglaterra. Quan tornis, et faràs militant d’Esquerra. A partir d’aquí tot ve donat. I el mateix podria dir d’antics alumnes, com en Lluís (ànims, Lluís) o l’Oriol, que proven de compaginar la militància activa i col·lectiva amb la progressió personal.

L’Oriol Junqueras podria fer com tants altres intel·lectuals, i opinar des de fora. Fer grans articles, judicar per sobre del bé i del mal, criticar Espanya i, sobretot, criticar els partits. És el políticament correcte. No en diré l’opció fàcil, però sí la que pot despertar més aplaudiments. I això no vol dir que des d’Esquerra tot es faci perfecte. I conec molta altra gent que podria fer-ho, com l’Ester Capella, l’Alfred Bosch, o la majoria de consellers de Districte, i molta altra gent. Com l’Oriol Illa i la Mercè Amat. Però no ho fan. Quan siguem independents, aquells diran que fou gràcies als seus articles. Però la pedra cal picar-la, tot i que de vegades els cops de mall et poden picar els dits.

Ahir l’Anna Simó ens explicava molt bé que hi ha moments que cal explicar que les solucions que semblen fàcils sovint no ho són. Que allò que sembla immediat, pot resultar tan frustrant com exigu. No portem 80 anys lluitant perquè ens agrada allargar-ho.

L’Oriol Junqueras feia temps que trampejava la vessant professional, professor universitari amb la vessant més pedagògica i mediàtica a Sobirania i Progrés. Prenent una decisió que sempre té conseqüències, decideix fer un pas endavant. Serà un gran eurodiputat, sens dubte. Hi ha persones que mereixen tot allò bo que els passa. I l’Oriol n’és una.

I les enquestes, tan esbiaixades com es vulgui, són només el que són. Diuen que Esquerra amb la Coalició que té balla entre un i dos diputats. Per tant, un eurodisputat. Apretem aquesta darrera setmana. Dos eurodiputats d’esquerres i independentistes faran el doble de feina.

Jo, Junqueras. Com cada dia, avui podré dir que hauré fet alguna cosa, tot i petita, per la llibertat del meu país. Ahir a l’Avinguda Gaudí, avui al Parc de la Ciutadella.

This entry was posted on juny 1, 2009 at 9:10 am and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.