Palou i Violeta: POLÍTICA en majúscules
Escric aquest article sabent, i ja aviso, que no serà només un article polític, sinó també de reflexió personal que voldria compartir, i per tant tindrà un to col·lectiu com a conseller d’Esquerra Republicana, i individual com a persona humana i gracienca.
Avui l’afer del carrer Palou sembla que ha entrat en un procés de lògica. El Govern de la Ciutat ha acceptat el prec d’Esquerra presentat per en Ricard Martínez per tal que s’abordi de forma integral les obres a Mas Falcó, cosa que per tant situa les obres del carrer Palou en el context d’on no s’hauria d’haver mogut, és a dir, una visió global i no d’una sola peça. Estudiem Palou, però també Capellades i Veciana i la resta. Queda feina per fer, però sembla que s’encararà millor. Ha estat un tema que ha durat dies i dies però s’ha pogut reconduir. De la negativa i l’immobilisme inicial a un “donem-li dues voltes més”. En això ens seguirem posant a disposició de veïns i veïnes i del Districte.
D’altra banda, llegeixo que a la Violeta sembla que s’opta finalment per un projecte proteccionista amb l’edifici, amb un gran nom, V de Violeta (molt original, ja sabeu què en penso de la pel·lícula). Finalment, també el govern ha sabut moure’s i tenir una visió integradora, no immobilista sinó cercant el comú denominador que demanàvem. Possiblement el millor, tot i que encara no l’hem pogut veure, és que ha estat aprovat per unanimitat.
Ara només faltarà solucionar la Sedeta (l’editorial de l’Independent d’aquesta setmana crec que rebla el clau), i tres dels temes que més hem reivindicat des d’Esquerra com a oposició a l’equip de govern de forma més evident, s’hauran pogut solucionar. I a la llista global encara hi ha més temes.
I a partir d’aquí entro en la vessant més personal. Tots notem de l’entorn l’escepticisme pel fet de semidedicar-te a la política, les bromes i tot això. És fàcil i comprensible. Tots plegats cometem massa errors, i sovint caiem en el morbo del joc polític, que no sempre és el mateix que la Política.
Però a voltes, esdevenen coses que et donen encara més motivació de la que sempre necessitem. És facil: Esquerra et serveix. I consti que aquest titular conté a la vegada dues acepcions, la de ser útil i la d’estar al teu servei, que no són el mateix ben bé.
Fa temps vaig escriure sobre la nostàlgia de poder, entesa, com bé va fer en Vallbona, per la banda dels projectes que no podies fer des de l’oposició. Doncs bé, possiblement com mai aquesta setmana he tingut la percepció de la validesa d’un tipus d’oposició, i confirma que el deix i el tarannà que li imprimim des d’Esquerra Gràcia i Barcelona és la que té sentit.
Sovint he sentit crítiques en general sense posar propostes sobre la taula. Molts anys així desgasten, més que el poder, però sobretot a nivell personal. I crec que no és la visió que considero preferent. Ni la més útil, ni, sobretot, la que ens podrà dignificar com a polítics. Ni segurament per la que serveixo.
Però vet aquí que hi ha temes on pots, des de l’oposició marcar i deixar clara la teva ideologia i a més a més, tenir capacitat d’influència. Perquè entenc que és clar que quan el govern rectifica i s’acosta a les teves posicions alguna cosa s’ha fet correctament. I quan sembla que aquesta és la que satisfà més als veïns i veïnes als quals servim, doncs llavors arribem al cercle virtuós.
Així, acabem el curs polític, crec, amb una idea que ens dóna rigor. Un tipus d’oposició sovint més silenciós, menys lluïda, però segur que més constructiva. És evident que a nivell nacional no trobarem mai en aquest nostre país punts d’entesa amb tots els partits, ni crec que m’interessi tenir-los, però en d’altres temes anar cap allà hauria de ser un al·licient. Crec que s’entén que quan Esquerra és crítica, hi ha base al darrera. La segona feina serà segur saber-ho transmetre, però això són figues d’un altre paner.
Així doncs, satisfacció com a partit i individualment. Palou i la Violeta sembla que es recondueixen cap als nostres posicionaments. Algú em comentava que ara no estem a la muntanya, llegeixi’s el govern, però la muntanya ha vingut cap a nosaltres. És una manera de dir-ho, potser no la que empraria jo.
I si, encara més, pots mantenir el nivell a la teva feina, on començo a recollir els fruits del canvi de feina, i tens temps per a fer croquetes pels teus amics, és quan tot pren sentit, tot i el desgast mental i físic que sovint comporta.
Doncs bé, acabo la reflexió tot considerant que dies com avui avalen entrar en política, i el servei a unes idees i un territori. No hem aconseguit la independència, però segur que queda menys. Com diu un amic, un dia més, un dia menys.
