Reflexions de Cuba
Amb un necessari temps de digestió, escometo el debat sobre Cuba. Cal, primer, dues reflexions prèvies.
En primer lloc, ser un viatger (o turista, si voleu) durant 15 dies no és suficient per a fer dibuixos acurats de la realitat, i més quan sembles viure en un Second Life dins del país, vides paral·leles convivint en un mateix indret. El filtre d’experiències personals afegeix una subjectivitat que cal considerar.
En segon lloc, Cuba com cap altre país sacseja l’escala ideològica i de valors de cadascú, els nostres apriorismes. Els prejudicis (entesos com a idees prèvies) l’allunyen del mètode científic d’hipòtesis que cal demostrar. A banda d’això, hi sumem la consideració de si ens considerem socialment d’esquerres, nacionalment patriota, geopolíticament antiamericà, per posar un exemple.
Dit això, Cuba resisteix. I ho fa per la via del patriotisme antiimperialista. M’explico. Un país que duu 50 anys lluitant contra un megapaís que continua sempre restant a 90 milles, com dos miralls que es reflecteixen contínuament les seves virtuts i els seus defectes. És part del mèrit o part del càstig?
La principal reflexió i potser la que més impacta, és un etern debat que sotraga un persona que viu, al seu pesar, en un sistema violentament capitalista.
A què som capaços de renunciar pel benestar dels que ens envolten? Individualisme personal versus el col·lectiu? Hem de triar.
Sí, Cuba té uns xifres estadístiques col·lectives de sanitat i educació superior al que li tocaria si fos un país com els que l’envolten. Sanitat gratuïta que inclou cirurgia estètica i la vessant dental. Educació universal i universitat gratuïta. Amb això n’hi ha prou? Potser no, però no en traiem el mèrit.
Sí, Cuba té un únic partit. On resta la llibertat d’expressió? I aquí ve el principal sacseig difícil de respondre el nostre entorn.
Tots plegats ens queixem que tothom va molt a la seva. A què seríem capaços de renunciar per a fer-ho diferent?
El socialisme cubà, en termes reals (no en els que es diuen socialistes) demana sacrificis constants, el tenir tu menys per a que la resta tinguin, tot i que poc, per tots. Estem disposats a fer-ho? Renunciaries a tenir un bon sou, independentment del que has estudiat, perquè el teu veí tingui el mateix? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.
Ego, individualisme versus col·lectiu. Renunciaries a no votar en un sistema clàssic perquè no guanyi aquell qui inverteix més diners en una campanya? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.
Renunciaries al que creus merèixer aquí pel que has estudiat i treballat a canvi que cap nen estigui sense escolaritzar? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.
Menjaries cada dia pollastre i fruita per tal que no hi hagi ningú sense menjar? Si la resposta és sí, Cuba és el teu país. Si no, ves-te’n a Miami, perquè mai seràs feliç.
Aquestes són les contradiccions extremes a que sembla abocar-te el sistema socialista cubà.
Altres consideracions que costa no fer serien:
– Es pot parlar d’una revolució que dura 50 anys? O la pregunta que sembla aflorar, fins quan? pàtria o mort tindrà mai la resposta? Cada dia que passa, sembla una victòria davant dels Estats Units. Hi som encara, sembla dir-se per tot arreu.
– Valor i valors associat als diners. Pot permetre un sistema socialista que a poc a poc s’obrin escletxes de diferenciació entre els qui reben diners de Miami o bé viuen del turisme i la resta? Ofegarà això el sistema tot i que permeti alleugerir l’embargament?
– Com seria la Cuba socialista sense l’embargament? Seria la rica i poderosa dels anys 80 o la crua del període especial dels 90? Com seria la Cuba socialista si estigués a 90 milles del Cap Verd?
– Si es continuen obrint reformes i permeten iniciatives privades, quan es podrà dir que allò ja no és socialisme?
– És el sistema cubà socialista o castrista? Sobreviurà als Castro? Sobreviurà a la pressió del lobby de Miami?
Ja veieu, moltes preguntes, poques respostes.
Cuba és, ara ho sé, un mirall on es reflecteixen els nostres defectes com a societat i com a individu d’esquerres. Per què veus més pobresa extrema passejant per Barcelona i no surts al carrer portant coses per si algú et demana com fa la gent a Cuba? Per què el quart món sempre serà més obscenament injust? I, sobretot, a què estem disposats a renunciar individualment pel bé col·lectiu?
Seguirem reflexionant. I parlarem, també, d’un personatge que no deixa indiferent. Fidel.
I, mentrestant, una cançó que no deixa indiferent,
octubre 5th, 2009 at 8:59 pm
Més o menys com diuen els mexicans “Mexico, tan lejos de Dios y tan cerca de los yanquis”.
Suposo que tenir al costat un megapaís megaric i origen de la filosofia imperant, ha de ser molt dur per paisos tan maltractats per l’historia i pels seus dirigents.
octubre 10th, 2009 at 8:56 pm
Sincerament, no sé per què et dono tantes explicacions, suposo que és el fet que em sap greu que em critiquin sense motiu.
De totes formes, he decidit deixar de donar explicacions personals davant d’atacs personals. Si vols, parlem de política, cap problema. Però ja està