Monòlegs políticofestius

Mai no he estat persona de lideratges tal com veig que els entén força gent. Per a mi hi ha un tipus de lideratge associat a la capacitat intel·lectual amb grans dosis d’empatia i un respecte que es guanya i no que s’imposa. A partir d’aquí, només hi ha feina per a poder ser jutjat.

En canvi, crec molt en els equips, els “Dream Team”, on no s’exerceix un lideratge individual sinó conjunt, tot i percebre’s que hi ha figures destacades i l’equip rutlla i rutlla bé.

A partir d’aquí, què crec que succeeix en l’actual moment polític? Crec sincerament que hi ha una cerca errònia del líder. El líder no es crea en 48 hores. O en Pujol i en Maragall no van emergir després d’anys i anys de feina? Buscar un líder ara a corre-cuita em sembla un error. Si tens l’objectiu clar i un bon equip, a mi no em calen líders. I crec que, lícitament potser, hi ha massa gent que vol ser líder, i menys que vulguin estar al darrera donant suport.

Sobre la proposta d’en López Tena i altres, diria que possiblement encerten en una determinada anàlisi, com li va passar a en Carretero, però s’equivoquen en les receptes, les formes i els tempos. Les grans coses no es couen en rodes de premsa, que és on es cristal·litzen, ni enviant missatges a una gent criticant i després demanant-los unitat. La unitat és el resultat d’una feina de formigueta. Si es vol cercar aquesta gran coalició, les coses es preparen, a foc lent i lluny dels flaixos.

Vol dir això que estic en contra de la coalició? No, però m’explico. Seria un error no escoltar l’onada de fons que hi ha al darrera.

Primer es crea la coalició i després es presenta. Si no, és l’oportunisme a disposició d’una campanya. És de manual que el petit no pot marcar els tempos sense tenir en compte el gran. Falta molta diplomàcia i sobren massa flaixos.

Però parlem del país, que és l’important. Cal reconduir el debat i fer que alguna cosa fructifiqui. És una partida d’escacs que no hauria d’acabar en taules. Sí, busquem la unitat, però la de debò. Aquella que suma i deixa de dividir-nos.

Sí, és el clam del 10J, bastir un projecte independentista potent, en la línia del que expressa en Ricard.

No és una cursa dels 100m llisos, com alguns volen fer creure, sinó més aviat, uns 3000m i amb obstacles.

Més enllà de respostes de manual, alguns seguirem treballant, com fem en el dia a dia per bastir ponts, com són també les consultes, llocs per a construir unitats més enllà dels partits. És el que ens va fer començar a militar. Cap de nosaltres hi ha entrat per ser regidor o conseller de districte, per molt digne i engrescador que sigui, sinó per canviar les coses i lluitar pel que creus.

Coalició? Busquem-la, però la que eixampli de veritat l’espai independentista, no només la que aglutini l’existent vot dispers, sinó la que vagi més enllà, la que pugui engrescar gent que no ho hagués votat mai. No contra ningú, sinó a favor del país.

És un repte que el principal partit de l’independentisme no pot defugir. Però fem-ho bé. No per ressentiments, sinó per sumar.

El meu telèfon no sonarà, :), però potser caldrà fer algunes trucades.

Fer una coalició independentista sense ERC és com fer una Lliga Catalana sense el Barça.

Fer una coalició sense considerar els qui són independentistes des de la sentència o des del 10J és com fitxar Messi perquè et marqui les línies del camp.

Sí, busquem la coalició, però la de veritat, no la mediàtica i personalista, sinó la de país. Trigarem més, potser, però serà la que se’n sortirà.

This entry was posted on juliol 21, 2010 at 7:59 am and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.