Qüestió de confiança
juliol 25, 2005
Desde petit m’han ensenyat sempre que la confiança és quelcom quecosta molt de guanyar i molt poc de perdre. Normalment la confiança esva agafant amb el pas del temps i de les vivències viscudesconjuntament. Per això costa tant de guanyar, ja que al ser quelcompurament subjectiu (tu pots confiar plenament en algú i, curiosament,el teu millor amic desconfiar-hi també plenament) depèn molt de lainteracció amb l’altra persona i les experiències viscudes de formaconjunta. I de la teva decisió personal de creure que l’altra personano et dirà mentides.
Però sens dubte, el més terrible és retirar-li la confiança a algú per qui hauries posat la mà al foc.
Pot ser que li retiris la confiança per un fet concret, per una actitut, per una "traïció" a la teva confiança. Aleshores, la desconfiança que apareix és, diguéssim, relativa. Vull dir, es tracta d’algú que sempre t’ha respost excepte en un cas concret. Ho assumeixes (ja no hi pots confiar més davant un fet similar) i aquí pau i després glòria. Però no en desconfies, senzillament no hi confies plenament.
Però el pitjor cas és quan algú traeix la teva confiança de forma contínua en el temps. És a dir, algú en qui tu has decidit confiar t’adones al cap d’un temps que la confiança no només no era mútua (aspecte bàsic per a segons què), sinó que n’ha abusat conscientment per als seus propis beneficis.
Aquest és el pitjor cas, ja que no només canvies la confiança per la desconfiança immediatament, sinó que et dediques a rellegir els fets a través de la nova variable introduïda en l’equació: la mentida. I, malhauradament, les peces comencen a fer click com en un puzzle. Tot allò que no veies clar però creies a causa de la confiança, tots aquells petits detalls que decidies passar per alt, aquells comentaris que no entenies… tot allò pren una nova dimensió i et mostra l’altra persona tal com realment és. I et dol. I t’emprenyes amb tu mateix per haver cedit en determinats moments a canvi de tenir pau. A partir d’aleshores no només no confies en l’altra persona, sino que no te’n fies, que encara és pitjor.
Quan has fet coses per algú que no havies fet mai per ningú; quan has posat el coll per tal que un projecte determinat tiri endavant; quan has lluitat amb tu mateix per a millorar-te com a persona; quan t’has excusat molts cops per dubtar de l’altra i has cedit en els teus plantejaments; quan has patit veient a l’altra persona derrumbar-se i has estat al seu costat sense retrets; quan has silenciat fets i opinions per a no ferir i et fereixen sense compassió et sents traït. Traït, utilitzat i enganyat. I si bé en un primer moment la sensació que et queda és aquesta, després la que s’imposa és aquesta altra.
I si bé per principis creus en la bona fe de les persones, has de confessar-te que hi ha gent amb molt mala fe. Gent dolenta, que en diuen els avis. És ben bé com aquella dita: "Se’t pigen a la cara i et diuen que plou".
Per això, si em pregunten què és el més dolorós a la vida ja fa temps que ho tinc clar: que traeixin la meva confiança.