Petit conte (I)
novembre 7, 2005
Hi havia una vegada en un país molt llunyà un poble molt petit ontothom es coneixia i ajudava. Com que la feina diària els impediaveure’s gaire sovint van decidir que un cop l’any tots deixarien detreballar durant una setmana sencera per tal de poder-se ajuntar i fergresca i xerinol.la. Així ho feren i quedaren tots ben contents.
L’any següent, van decidir adornar el carrer on esreunien, i a tots els hi agradà molt i decidiren que cada any ho fariauna persona diferent. Però el poble va anar creixent e incorporant novagent. Aquests també es volien reunir un cop l’any per a fer la sevapròpia gresca i per adornar el seu carrer. I van començar a competirentre ells a veure qui feia l’adorn més maco. I van passar-ho tan bé, ivan riure tots tant que l’Alcalde va decidir que cada anys’organitzaria un concurs per veure qui era capaç d’adornar més imillor el seu carrer.
I així van anar passant els anys, i els veïns estaven bencontents de competir entre ells. I tothom s’animava a participar i aajudar al seu carrer a guanyar el concurs, i després ballaven i reientots junts.
Un bon dia, uns forasters van arribar al poble i els hi vaagradar tant que s’hi van quedar a viure. Els Nouvinguts portaven ideesnoves, i vivien de forma diferent a la resta. I quan van volerparticipar de la festa anual també ho feren diferent. No participavenen les festes dels altres Vilatans, no adornaven el seu carrer,convidaven als seus amics d’altres pobles i feien més soroll que laresta. Així que aviat van començar a haver-hi problemes entre elsNouvinguts i els Vilatans.
Cada any les tensions entre els Nouvinguts i els Vilatans erencada cop més i més grans, i els Vilatans van decidir formar un grupreduït, a qui van anomenar ‘Avantguarda’, per anar a parlamentar ambels Nouvinguts. Però al arribar al carrer dels Nouvinguts, els dosgrups es van començar a barallar. La baralla va durar dies i dies, isemblava que cap dels dos bàndols guanyaria. Així que, finalment,l’Alcalde va intercedir decidin que tothom podria participar a la festade l’estiu amb la condició que decoréssin el seu carrer.
Així ho decidí i així ho va posar al Taulell d’Anuncis de la Vila per tal que tothom ho veiés i deixés de barallar-se.
Però l’endemà, en aquest mateix Taulell va aparèixer penjat un altre paper on s’hi podia llegir "No hi estem d’acord i no us farem cas". Tothom va escandalitzar-se molt. Al vespre, hi van veure un nou paper on hi deia "La vostra Avantguarda rebrà de valent!". La gent no se’n sabia avenir: "Hostes vingueren que de casa ens traguéren!" deien uns…, "A aquests forasters no els volem aquí!", deien uns altres. "Aquests no es mereixen el nom de persones!", se sentia que deia algú altre…
L’endemà,al Taulell hi havia encara més missatges! Pràcticament tots essolidaritzaven amb l’Avantguarda i li donaven el seu suport. "Com podien uns Nouvinguts amenaçar als prohoms més respectables de la Vila?",es preguntaven tots. Així que, mica a mica, van anar posant missatgesde suport. Tothom mirava de reüll als Novinguts, temerosos que al finalcomplissin les seves amenaces, i mentre els missatges al Taulell essucceïen: cada vegada que un Nouvingut hi deixava un missatge amenaçantera ràpidament tapat pels Vilatans solidaris amb l’Avantguarda.
Però vet aquí que un vailet en qui ningú es fixava que quanacabava l’escola s’esperava amagat rera un arbre esperant veure comalgú penjava un cartell. Però tenia tan mala sort que mai va poder-hiveure a ningú. I així dia rera dia. Però de tant fixar-se, va començara trobar similituts ens els missatges.
(continúa)