Petit conte (II)
novembre 8, 2005
Va fixar-se que, moltes vegades, la lletra era la mateixa. Encuriosit, va començar a comparar els noms i la lletra de cada un i es va adonar que la mateixa lletra signava amb noms diferents! Com que no s’ho podia creure, va comparar també el paper i va resultar ser el mateix! "No pot ser! Veig visions!", va pensar. I aleshores va obrir uns ulls com unes taronges: els missatges amenaçants i els de repulsa eren fets per la mateixa mà i en el mateix paper!
Aquest fet el va deixar trastocat, i va decidir no dir-ho a ningú. Li donava voltes i voltes però no hi trobava explicació. Mentre caminava cap a casa, on la mare ja el devia estar esperant per sopar (i ben enfadada perquè ja era fosc i feia molt tard!!!), va parar-se a llegir un anunci que el secretari de l’Avantguarda havia enganxat a la paret del Casal Social. De cop, va sentir-se marejat: era la mateixa lletra dels missatges amenaçadors!!! Va apretar a córrer cap a casa, i pràcticament no va poder sopar ni dormir a causa de l’estat d’excitació en què es trobava.
L’endemà, amb un neguit que no es treia de sobre, va tornar a mirar-ho tot junt ja que no es creia que la mateixa mà hagués escrit tants i tants missatges, i tots tant diferents. Va veure que no estava equivocat i va córrer a dir-li a l’Alcalde. Aquest l’escoltà com feia amb tothom que l’anava a veure, però com que era un vailet, i malgrat li va prometre que ho miraria, no li va fer cas.
Però l’endemà, els missatges van parar d’aparèixer sobtada i misteriosament, i la pau semblava que retornava al nostre poblet. Ningú se’n sabia avenir, però tothom respirava alleugit. I tot i que el vailet sabia qui havia escrit els missatges i ho explicava a qui volia escoltar-lo, ningú li feia cas. "Com vols que l’Avantguarda s’amenacés a si mateixa?", deien uns; "Tens el cap ple de pardalets!", li deien les iaies… "Qui ho ha escrit no importa, sinó allò que ha escrit!", va trobar que li deia algú altre..
I heus aquí que el nostre vailet va fer-se gran, va conèixer una noia i es va casar. Però mai va oblidar la seva història, i els hi va explicar als seus fills, i després als seus néts, a les nits fredes d’hivern mentre seien al voltant del foc. I així, la família va anar passant aquest coneixement de generació en generació i és així que jo el sé i us el puc explicar a tots vosaltres.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat, i si no és mentida és veritat
De vegades els petits herois dels contes ningú els hi fa cas, tot el contrari a la canalla quan diu alguna cosa que molesta els fan callar i els hi diuen allò de “ves a jugar i no molestis que això son coses de grans”
Jo crec que falta explicar que el petit vailet era qui havia muntat tots els plafons perque la gent es pogues comunicar, i aixi de malament ho van fer servir.
I la história no acaba aquí, perque crec que puc entreveure la continuacó: El secretari de l’avantguarda acabarà sent president, cosa molt dolenta, ja que un manipulador i xenòfog no hauria de ser-ho. Al petit vailet no li farán ni cas i quedarà com a mentider sense probar mai la veritat, l’alcalde no es ficara en cap merder per ningú que no li faci guanyar vots…
…i lo del vailet aquest que es casa i te fills, no ho sé, no ho sé… tampoc ho veig gens clar això últim… prrffff! 😀
tiru-riru-riiiii… jo conec una historia que explicare quan sigui gran que s’assembla i és molt instructiva
http://blocs.gracianet.org/category/4/14
Però si el secretari és fa president amb quin nom signarà les cartes, no fos cas que s’equivoqui i signi amb un dels molt que té.
Però si això passa i el vailtet es queixa dirant el de sempre “Calla que això és de grans”
en aquestes dos lectures, puc arribar a fer una doble lectura. Força interesant. Sincerament em falta lligar alguns caps. Però en si, em sembla força interensant.
Romani: a bon entenedor, amb poques paraules en té prou 🙂