Una vena, cera i oli
juliol 31, 2006
Un bon dia et lleves i ja no hi és. Mires al teu voltant, escoltes atentament, forces la vista i tots els sentits que et poden ajudar i res. Ha marxat. Segueixes buscant pel pis, pel carrer… No apareix. De cop, ho trobes. Però no ho pots tocar: ho has trobat en el teu passat. Recules fins al moment que ho tenies i avances lentament, molt a poc a poc. Allà! En aquell punt hi ha l’inflexió. L’agafes fort. Des d’aquell moment sabies que ho perdies, però et resisties. Et veus a tu mateix posan-te una vena als ulls, cera a les orelles i oli a les mans per fer-les suaus de nou. Veus com la linea s’anava allunyant i tu, no obstant, t’hi agafaves com podies. T’has quedat casi sense ungles, però era millor això que quedar-se sense vida.
Segueixes buscant dins teu, i t’adones que ho sabies. Sabies que havies perdut, que estaves disfrutant els darrers moments. I aleshores plores. Plores desitjant poder entrar dins teu i modificar aquell punt d’inflexió. T’hi baralles, modifiques el teu interior, canvies la història, el nus i el desenllaç. Ho has aconseguit, oi? Però després, les llàgrimes s’assequen i tornes a veure-hi clar: no hi és. La realitat és persistent i no permet que un qualsevol com tu la modifiqui.
Al final ho entens. El passat no es pot canviar, el present el plores i el futur no el coneixes. Tu, sempre un agnòstic, li demanes a tots els déus que intercedeixin. Que t’ajudin. Demanes que et portin de nou a aquell punt maleït. Però no pot ser, de nou estàs jugant en un somni.
Sí, ho acceptes. Has perdut. Plores, plores fins que et fan mal les galtes per on han desfilat tantes i tantes llàgrimes. T’adorms, esgotat i derrotat. I dorms sense despertar-te, baixes del món una estona i el deixes donant voltes sense tu. No hi vols ser.
Sí, et despertaràs i tornaràs a pujar al món, ho saps. "Però no ara, sisplau", penses. "Quan?", et pregunta la teva consciència. "Aviat".
Aviat. Aviat. Aviat apretaràs les dents i tornaràs a pujar al món.