Primer any sense tu
agost 1, 2006
Avui fa un any. I segueixo sense oblidar-te: vas ser per mi la meva millor companyia, l’ésser que va estar al meu costat quan estava fotut; qui em llepava la cara quan jo l’amagava sota el coixí avergonyit; em vas seguir on anava a risc de la teva salut, i a fe de Déu que ho vas pagar… i massa car.
Al final, quan ja no es veia la llum al final del teu túnel em vaig veure empès a demostrar-te tot el meu amor. No vaig tenir cor per explicar-te on et duia, però segur que m’ho vas llegir als ulls.
Una vegada més, vaig perdre. Però aquest cop no va haver-hi errors. Amb tot el meu sentiment et vaig dur al teu darrer viatge, vaig veure com t’adormies i vaig respirar alleugit i a la vegada destrossat. El teu patiment s’havia acabat, jo t’agafava el relleu.
Sé que no ho llegiràs, no en sabies. Però sí que vull creure que vaig fer el que em demanaves que et fes. Ens coneixiem perfectament, i em vaig resistir tant com vaig poder, però tu ja no podies continuar. M’ho deien els teus ulls cada dia quan tornava a casa. M’ho deia la teva actitut, no venint al meu costat, quedan-te a prop per sentir-me però lluny perquè no patís. Viure ha de ser agradable, i la teva vida no ho era.
T’estimava, i t’estimo.