L’Església del Mar
agost 11, 2006
Aquest llibre me’l van regalar pel meu aniversari (gràcies C.!) i em va fer molta il.lusió. També em feia una mica de por, ja que normalment els llibres que estàn tan de moda acostumen a ser una mica com els blockbusters del cine, és a dir, llibres d’entreteniment però sense massa qualitat.
I bé, un cop acabat puc afirmar sense vergonya que el nivell literari no és excessivament elevat, almeys pel meu gust. D’altres llibres histórico-fantasiosos de l’època (estil Els Pilars de la Terra, El Metge, Els fills del Grial, etc.) estàn molt més ben redactats i et permeten "veure" en la teva imaginació els personatges i paisatges, cosa que amb aquest no m’ha passat. La història és bonica, enganxa i vols continuar… però al acabar el llibre no m’ha quedat aquell trist regust de boca de "què se’n farà ara dels meus amics?".
Però hi ha un altre aspecte que crec que és tremendament positiu en aquest llibre, i és mostrar com Catalunya (i la resta de la Corona d’Aragó) es relacionava amb els pobles del Mediterrani de forma sobirana. Com dirien els de La Hora Chanante: "hay que decirlo más!". És a través dels llibres d’història, i els de forma novel.lada són perfectes per això, ambientats en els segles que Catalunya fou sobirana (amb Jaume I de forma "oficial", però "de facto" desde Borrell II, i fins la derrota de 1714) que podem mostrar que no anem escassos d’arguments. Si anglesos, alemanys, italians, castellans, etc. són capaços d’escriure llibres en els quals sense complexes escriuen sobre el seu passat "gloriós" perquè no ho podem fer nosaltres? Mostrar als catalans i a tot al món que, efectivament, Catalunya sempre ha estat sobirana i mestressa del seu futur i esclava del seu passat. Mostrar que teniem una estructura nacional, un respecte guanyat a pols per la Mediterrànea, que érem catalans i no castellans, que amb Castella i França sempre ens hi hem esbatussat de valent guuanyant a vegades i perdent altres, i que el nostre vassallatge a la Corona de Castella fou imposat per la sang, és la millor forma de desautoritzar tothom que ens nega la nostra Història. És a través de l’educació, i en aquest cas la lectura és la millor eina, que ens podem mantenir forts esperant (com els inques, i ells porten dos segles més que nosaltres) que arribi el líder que ens guïi de nou cap a la capacitat de decidir per nosaltres mateixos.
Catalunya ha estat, i encara és, un poble orgullós i bastant pragmàtic. Això a voltes ens ha ajudat, i d’altres vegades ens ha perjudicat. Som així, què hi farem, no ho podem canviar. El futur es presenta negre, el mestissatge comporta la pèrdua d’una identitat per crear-ne una de nova i el que no han aconseguit segles de repressió, sang i venjances ho farà en poc temps el mestissatge. No sé si serà positiu o negatiu, però crec profundament que la nació catalana està sentenciada si no és capaç d’aixecar-se i prendre la decisió de decidir per ella mateixa.
Com vaig veure a Irlanda, acabaré amb una frase que em va impactar:
Els grans només semblen grans perquè nosaltres estem agenollats. Aixequem-nos!
Estic d’acord amb la teva apreciació literària, tot i que jo reconec que m’he sentit transportat a aquella atmosfera.
Crec que en els darrers anys ha sortit una línia literària de novel·la històrica catalana que està molt bé (la trilogia de l’alfred bosch sobre el 1714, la trilogia d’albert salvadó sobre Jaume I, L’engany de Casp, Corpus de Sang, Les cendres del cavaller, i més que em deixo), perquè els catalans tenim una història llarga i amb grans episodis èpics.
Jo l’he llegit en la versió catalana, evidentment, però els qui l’han llegit en espanyol destaquen que es fa estrany llegir-la amb els noms catalans. Imagino que pels de fora encara deu ser més curiós. El cert és que l’altra dia vaig acabar a Santa Maria del Mar, feia temps que no hi anava, el llibre, suposo.
@Alex:
la trilogia de Jaume I i la de 1714 estàn molt bé (tot i que el 2n llibre de 1714 (“fam de rei”??) és el més pobre :P) i certament encaixen amb el que jo demano. Cal escriure sobre nosaltres, sense vergonyes, som el que som i venim d’on venim i cal assumir-ho sense complexes 🙂
Els altres que comentes no els he llegit, me’ls apunto 🙂
El cert es que el llibre, un cop començat, es dificil de deixar-lo sense acabar de llegir.
Pero si es cert que els seus personatges no els notes a faltar o en vols mes.
Al contrari d’una serie com es “Los Hijos de la Tierra” de Jean M. Auel, que per cert he llegit amb catala, i que al acabar un llibre desitges començar un altre per seguir la vida de la protagonista i els seus companys (humans o no).
L’he llegit, fa poc. El tinc desde fa mesos, però entre la feina i la mandra…a més m’agrada llegir els llibres a globs grans. No alló d’una pagina diaria. O sigui que amb tres dies, el llibre polit. I he de dir que m’ha sorprés. L’estil literari podria ser millor, però no està gens malament per ser el primer llibre d’un autor, amb tants aconteixements i tantes dades, a més d’un periode historic mogut, com sempre hem tingut els d’aquesta terra. És de bon llegir, dona una bona visió de l’epoca i passen moltes coses. És molt un llibre d’aventures amb la historia de fons i ben tranada.
Els teus “comentaris literaris” sempre em semblen interessants, però en aquest has dit quelcom que no té a veure directament amb el llibre, i que m´ha cridat especialment l´atenció ja que hi estic totalment d´acord i jo hagués estat capaç d´expressar-ho millor! Em refereixo al que comentes del “mestissatge”, i de la pèrdua d´una identitat per crear-ne una de nova. Jo crec que el “mestissatge” sería positiu, sempre i quan fos fruit de la convivència, l´intercanvi cultural, el respecte i l´interès i aprenentatge mutu (que bonic eh? i que utòpic, potser…)però jo també ho veig molt “xungu”… som molts els catalans amb arrels a altres llocs, i ser catalans no ens impedeix estimar altres terres, ni tenir arrels d´altres llocs ens impedeix ser catalans. Llavors no entenc perque hi ha tants catalans que viuen d´esquenes a la seva terra, com si Catalunya “no anés amb ells”, com si es trobéssin en “territori enemic” i es passéssin la vida en una Andalusía o Extremadura “virtuals” (o Castella, o Múrcia, o etc). Tothom té dret a sentir-se d´on vulgui, jo sóc i em sento catalana, no sóc manxega però m´hi sento una mica, sóc espanyola però no m´hi sento gens… els sentiments d´una persona no es poden discutir ni recriminar, però sí el menyspreu i el desinterès cap a la cultura que sigui. Si els espanyols defensen tant la “propietat” de Catalunya, llavors perquè no defensen la seva cultura i la seva llengua com a pròpies, ja que és cosa del seu propi país? suposo que la clau d´aquesta pregunta (i moltes més que tinc al cap però ara no formularé aquí perque ja m´estic passant tres pobles) està en la incultura generalitzada que corre per aquest racó de món (suposo que als de dalt tampoc els interessa gaire tenir una societat culta i avançada). Ells estan drets i nosaltres de genolls? potser tots hi estem, de genolls, només que nosaltres una mica més.
Us heu fixat en quantes pàgines té el llibre???