Pedraforca, per fi
octubre 3, 2006
D’un temps ençà el Pedraforca s’havia convertit en el meu objectiu número 1. Tenia moltes ganes de pujar aquesta mítica muntanya, i encara més quan el recorregut Pedraforca 360º (fotos aquí) que vam fer un parell de setmanes enrera ens va passejar per la seva falda però sense deixar-nos veure l’enforcadura en cap moment.
Així doncs, vaig posar el despertador ben d’hora i vam sortir cap al Berguedà amb moltes ganes. Malhauradament, al arribar a Saldes vèiem el pic molt emboirat i vam començar a dubtar. I encara vam dubtar més quan mentre feiem el cafetó de rigor va començar a ploure amb ganes. Què fem? Ens arrisquem o busquem una caminada alternativa? Dubtes, dubtes, dubtes… Quan va parar de ploure vam decidir que ja que hi érem ho provaríem.
Vàrem déixar el cotxe al Mirador del Gresolet i comencàrem a enfilar cap al Refugi de Lluis Estasen. D’allà vam tirar cap al Coll del Verdet. A mig camí va començar a ploure de nou i aleshores si que vam veure clar que no seria possible. Però la pluja va resultar ser un xiri-miri, i al cap de 10 minuts va parar i, aquest cop si, ens vam deixar de romanços i vam posar la directa. La pujada al coll va ser, per mi, la part més dura. Un cop allà ja començava la grimpada cap al cim. 3 pics i, finalment, el Pollegó Superior del Pedraforca. Ho havíem aconseguit, i a més feia un sol esplèndid! Havíem estat 3 hores i mitja per pujar, més o menys el temps que haviem calculat. Però sense els dubtes inicials, ben bé es podria haver fet en menys de 3 hores…
Fotos, dinar, riures, felicitacions, converses amb altra gent que també l’havia pujat (allò semblava les Rambles),… Després de descansar ens vam dirigir cap a la Tartera i cap avall que fa baixada! Baixar mig corrent la Tartera és divertit però val a dir que esgota cosa fina. Al final casi ens equivoquem de camí al no veure el trencall cap a l’esquerra que mena al Lluís Estasen de nou. I d’allà, cap al Mirador i tornada cap a Gràcia.
Al arribar a Gràcia, em vaig adonar que m’havia torçat un dit durant la baixada i se m’estava inflant, així com uns quants cops al cul que, si no feien mal, molestaven bastant. Però s’ho ha valgut: una obsessió menys, un altre fantasma vençut.
A per la següent… la Pica d’Estats?
Tremolor de cames al pas d’Omedes??
Jo vaig fer el Pedraforca, per primera vegada als 11 anys. Hi vam pujar per Gòsol. Va ser una mica dur, ja que vam pujar i vaixar en un matí. I especialment la tartera al pujar, al baixar és divertit.