Un africà a Roma
febrer 17, 2007
Lleó l'Africà, d'Amin Maalouf, és el darrer llibre que em quedava per comentar. La seva vida cal ubicar-la en el període històric que segueix a l'expulsió dels àrabs i jueus de la Península Ibèrica (i que encara hi hagi qui vulgui santificar als Reis Catòlics, parella que en comparació deixa al KKK com a germanetes de la caritat!) i el posterior ascens de Carles I com a gran, i temible, emperador europeu en contraposició a Francesc, rei de França. Personatge real e històric, però poc conegut, va escriure una obra anomenada Descripció de l'Àfrica i de les coses notables que allí n'hi ha, que va resultar durant segles l'única font de coneixement al món cristià de la vida i costums dels àrabs. Fet que explica el profund desconeixement que en tenim, i en tenien, d'aquesta cultura que durant segles va resultar l'únic far de la Mediterrània. I que, no ho oblidem, ens ha donat moltes paraules, coneixements i costums que encara avui perduren.
Al acabar de llegir-lo una pregunta se'm va anar formant al cap: Està relacionada de forma directa l'ascensió del Cristianisme i la caiguda de l'Imperi Romà i el descens de la cultura i llibertats al món medieval? Són causa i efecte, o senzillament coincidències en el temps?
Ara m'espera un apassionant monogràfic d'Alexandre el Magne. 5 llibres (una trilogia i una duologia ¿?) per fer-me una idea més aproximada de l'apassionant vida d'aquest semi-déu. Ja l'he començat i val a dir que és d'allò més interessant… quin paiu! 🙂
Molt interessant la pregunta. També podem pensar molt en que ascens del cristianisme romà, va estar relacionat amb el negre periode de l’edat mitjana? La brillantor del neixament de l’islam i la pobresa d’avui de l’islam, també estan relacionades? Vull dir “pobressa” en el que és aportar coneixements a l’humanitat. Veure el que va aportar l’islam en l’edat mitjana i el que aporta avui, sembla que parlem de dos coses diferents. I parlar de la “cultura” cristiana dels primers temps amb el poder de la roma pontificia de l’edat mitjana, és com parlar de dos coses també diferents. Veure com es podien trenar les tres grans religions monoteístes i després aquest odi aferrisat, sembla que parlem de coses diferents.
@cani,
anomenar monoteísta al cristianisme em sembla bastant agosarat… o no són els sants petits déus secundaris? 😉
Molt bo el raonament, encara que és el mateix raonament que fa l’islam sobre el cristianisme, i més amb Deu pare, Deu fill i Deu esperit sant….Quan ells només en tenen un i sols un. No sé si ho saps, molts quan els enterren fan que la mà dreta estigui tancada excepte el dit index, per marcar “un sol Deu”.
El cristianisme inicial va beure de les fons gregues i d’allà van venir moltes coses, com representar a Jesús amb túnica blanca i com un Apolo grec, per dir només una cosa.
La raó, Sant Pau, un il·lustrat ciutatà romà per a mes senyes, que va impulsar molt el cristianisme tal com s’enten després.
Totes les religions han nascut d’una manera i després han sigut assimilades per les costums dels diferents pobles. La cultura primigenia marca molt, tant que pot fer canviar els deus i els homes.