Aquest cop hi ha hagut sort
juny 25, 2007
L'estiu del 2004 un conductor esbojarrat circulant a més de 100km/h pel casc urbà va perdre el control del cotxe i va estampar-se a la porta d'un garatge. La mala sort volgué que entre el cotxe i la paret hi hagués un noi en moto. Sortia de treballar per anar a dinar. Va morir allà mateix, sense que l'ambulància tingués temps d'endur-se'l a l'hospital.
No era el primer cotxe que perdia el control en aquell punt. Tots els que són del poble saben prou bé de la perillositat del revolt. El conductor també, doncs és del poble.
3 anys després, continúa sense haver-hi cap senyal avisant del perill. Tampoc cap mesura per obligar als cotxes a reduir la velocitat.
3 anys després, el conductor accidentat segueix en possessió del carnet de conduir. I segueix conduint.
3 anys després, un cotxe es va estampar exactament al mateix lloc i en circumstàncies molt similars.
La bona sort ha estat que entre el cotxe i la paret aquesta vegada no hi havia ningú.
Quan el castig es separa molt del fet punible, la llei comença a ser injusta. I la justicia ha de ser “justa” per ser acceptada.
Si el que fa una cosa com conduir en males condicions no és penalitza en temps i proporció, la cosa perd tot el valor exemplar. A partir d’aquí tot s’hi val.