Solitud
juny 29, 2007
M'havia acabat de llegir "100 años de soledad" quan, remenant estanteries vaig veure'l. Em va extranyar tenir-lo i no haver-lo llegit, i encara més quan la data de la solapa era del 1999 (sempre escric la data en què em compro els llibres).
Quan vaig començar-lo vaig entendre de cop perquè no me l'havia llegit encara: el català emprat resultava tremendament difícil d'entendre. Les primeres pàgines van ser un patiment, i només forçant-me una mica vaig aconseguir passar aquest estadi i començar a disfrutar-lo. Ignoro si el català que usa Victor Català era realment el català que es parlava a l'època en la zona que ambienta la història, però mica a mica em va anar captivant i al final ja adorava la forma d'expressar-se d'en Gaietà, el pastor
També notava que m'anava captivant la pena de la Mila, la seva mala estrugança, la seva resistència a ser desgraciada. La seva cerca d'ella mateixa i la seva re-fundació. Tant, que va arribar un punt que treia el llibre de la maleta de seguida que diposava de cinc minuts de calma. I capbussar-me en la història de muntanyes, rondalles i plors. De desgràcies, solituts i companyonies còmplices.
De fet, la trobo una novel.la del tot recomanable, si un fa l'esforç de superar les primeres pàgines on pot sobtar l'ús de paraules bastant desconegudes avui dia. De fet, diuen que és una de les millors novel.les de la literatura catalana, i tenint en compte que va ser-ne la única de l'escriptora trobo que té bastant de mèrit.
Si en voleu més informació, en aquest bloc Miquel Bofill, i just en aquest apunt, situat on passa la història i en cita uns quants paràgrafs molt bonics. Que els disfruteu.