No se’n salva ni un
novembre 6, 2007
Aquestes darreres dues setmanes fent zapping m'he trobat amb bastants debats al voltant de l'estat de les infraestructures catalanes i, més concretament, de l'arribada del TGV a Barcelona. Evidentment cada ú hi diu la seva i té les seves preferències però hi ha dos fets en el que tots (o pràcticament) han coincidit:
- L'entrada del TGV a Barcelona per Sants és un disbarat
- Equivocació en les prioritats, ja que lo fonamental era preparar Rodalies per al s.XXI
En els programes que he vist no hi havia polítics (si hi fóssin segurament no m'hi hauria aturat) i per això em sobtava l'unanimitat en aquests dos punts. Al meu entendre són evidents. Per a qualsevol persona que s'hagi de moure per la zona metropolitana en transport públic, segurament també és evident.
Ara bé, la dada que jo desconeixia era que la decisió de fer entrar el TGV a Barcelona per Sants fou presa a través d'un gran pacte entre Estat, Generalitat i Ajuntament de Barcelona. És més, quan fou decidit a Madrid hi governava el PP, a la Generalitat CiU i a l'Ajuntament PSC+ERC+IC. És a dir, tots.
Em pregunto què haurien decidit si els alts càrrecs es moguessin en transport públic com els ciutadans, en comptes d'anar en cotxes oficials.
Vaig a fer un comentari de barra de bar: “Això es una casa de putes, però això si, unes putes d’alta velocitat!”
jejeje 20g32… unes putes tan ràpides q en 5 minuts t’han cobrat i estàn abraçades a un altre! 😀