Una vida apassionant: Lluís Companys i Jover
març 15, 2008
Justament el dia de les eleccions vaig enllestir un d'aquells llibres que se'm resistia. He de confessar que el trobo apassionant, però que el mareig de xifres i noms em provocava un cert cansament i saturació. El llibre és Lluís Companys, escrit per Carles Bonet Rvés i Carlos Rojas (referència a Altaïr).
La primera sorpresa fou adonar-me que de fet són dues biografies en una. És a dir, la vida del mateix personatge examinada desde dos punts de vista diferents, que no contraris (almenys en aquest cas).
La primera biografia, realitzada per Carles Bonet, és sens dubte la més espessa e incondicional. He trobat especialment apassionant tota la introducció que realitza per tal d'entendre el moment històric des del moment que va néixer el protagonista. He pogut llegir sobre la I República, sobre el desastre del 98 i les seves conseqüències, sobre les lluites per restablir una República, les lluites sindicals i anarquistes, la creació i aplicació de Estatut i com no podia ser menys, sobre la Guerra Civil i el desastre republicà. En aquesta primera biografia se'ns presenta Companys com un estadista, un home de fermes conviccions catalanistes, republicà fins al moll de l'òs que va escalar posicions dins d'ERC fins arribar a substituir a Macià al front de la Generalitat. Companys seria un lluitador infatigable que va posar les seves idees per devant de tot i que va saber maniobrar entre els diferents agents socials per tal d'intentar proporcionar a Catalunya un estat propi dins una Federació Espanyola. Les nombroses vegades que fou pres per defensar el seu poble i les seves idees donarien fe de les seves conviccions, i l'estima del poble català escollint-lo de manera reiterada explicaria la seva connexió amb els sectors més obrers i agraris. La seva entrega pràticament voluntària a les forces alemanyes, incomprensible, el va dur a la mort que ell ja esperava.
La segona biografia obra de Carlos Rojas, més curta i amena de llegir, ens presenta un Companys fill del seu temps que malgrat defensar també els seus ideals fins les darreres conseqüències, en moltes ocasions es veié obligat a prendre decisions endut per les circumstàncies i el moment històric. No ens presenta Companys com un estadista sinó com un vaixell endut per la corrent. És el contrapunt a l'altra biografia, molt més incondicional i parcial. No obstant, i encara que no li atribueixi aquesta àurea d'home d'estat, en lloa la capacitat d'entendre's amb diferents sensibilitats obreres i en critica que es queixés massa a Azaña fins a semblar un plora-miques molestós.
Segurament, com sempre, la veritat es troba al mig.
Paral.lelament, un dels (des)pensaments que darrerament m'assalten és que l'argument que sovint s'usa per agraïr que els demòcrates actuals "van fer tant per recuperar les llibertats" és bastant erroni. De fet, si posem en una banda l'ordenament jurídic de la República l'any 1936, i per l'altre l'ordenament jurídic l'any 1978 amb la Constitución veurem que s'assemblen d'un ou a una castanya. Els líders que van sorgir als anys 70 no van recuperar absolutament res (ni tan sols van ser capaços de liquidar un ancià) sinó que fou el propi règim franquista qui otorgà un nou ordre jurídic que els assegurava la impunitat. No es va tractar d'una recuperació sinó d'una otorgació, termes molt i molt diferents.