Perdre la vida en vida
abril 11, 2008
La nostra societat ha desenvolupant una por a la mort i una passió pel moment actual que ens ha portat a impedir per qualsevol mitjà el cicle natural i a apartar l'inútil. Així, els nostres avis es fan cada dia més grans i es converteixen en un obstacle. I molt acaben en un geriàtric, consumits un temps que ja no és el seu.
Avui la iaia fa 89 anys. Viu en un geriàtric. No té cap mal que la pugui matar, però en té molts de petitons i un que la va esborrant. El seu marit, l'avi, va morir fa 19 anys. Els seus germans i germanes, amics, coneguts i saludats també ho són, o enterrats en vida com ella. Pràcticament ningú la va a veure mai. I als comptats que hi van, no té ni idea de qui són. Ni tan sols reconeix, recorda, identifica la seva filla. La seva carn. La seva pròpia estirp, que la va fer plorar, riure, emocionar-se i omplir-li primer la panxa i després la vida de vida.
Els últims cops que la vaig anar a veure a la residència, després de mirar per la finestra on tenia les seves plantetes sempre em deia: "Greips… jo què hi faig ja a la vida? L'avi no hi és i jo no em puc moure d'aquí. Jo vull morir-me, Greips". I jo sempre li deia "Iaia, tens raó".
Val la pena perdre la vida en vida?