Els veïns de sota meu
setembre 14, 2008
Fa mesos que els diumenges no em puc llevar al so de les campanes de la Pl. de la Vila perquè els veïns de sota meu ho fan abans amb els seus crits i/o plors.
A la meva escala no som amics íntims, però només n'hi ha uns que no em saluden ni l'escala ni al carrer: els veïns de sota meu.
Tots els pisos tenim finestres d'accés al celobert, però als únics de qui puc seguir les converses quan obro les meves són els veïns de sota meu.
En els 5 pisos som diverses les nacionalitats que cohabitem, en algún cas dins el mateix pis. En som de catalans, castellans, italians, orientals… Els veïns de sota meu són sudamericans.
Durant la passada Eurocopa els únics que van celebrar a crits els gols d'alguna selecció van ser els veïns de sota meu.
No fa massa va caldre repintar l'escala perquè un tros estava ben brut. Exactament, fins al replà dels veïns de sota meu.
La finca és bastant silenciosa, excepte alguns dissabtes nits que s'hi organitza una festeta a casa els veïns de sota meu.
Poc a poc a l'escala hi han anat arribant parelles amb nens, o nens a parelles que ja hi havien. Als únics que sento educar-los és als veïns de sota meu.
Fa menys d'un any vaig veure col.locat a l'escala un cartell anunciant una junta extraordinària de propietaris amb un sol punt: les molèsties ocasionades pels veïns de sota meu.
He intentant no tenir-los mania i entendre que ells viuen i senten diferent de la resta de llogaters i propietaris a la finca, però entenc que ells són qui haurien de fer l'esforç d'adaptació als costums dels que ja hi erem. Mai els hi he retret el soroll, els crits a l'escala o la poca educació de no respondre un "bon dia" o "bona tarda", però he arribat al punt de desitjar-los bon vent i barca nova.
Enyoro la veïna de sota meu, que hi era abans que arribessin els veïns de sota meu per reemplaçar-la.
jajajaja, bon post. Entenc què et passa. Jo no sé quins veïns de la meva comunitat escolliria per fer un post semblant. Quines joies alguns! 😀
Existen diversas maneras de definirnos. en tu caso para describir una situación negativa has utilizado características referentes a “la nacionalidad”. Te propongo que hagas el mismo ejercicio por ejemplo cambiando “sudamericanos” por algún rasgo físico; mis vecinos calvos o rubios o bajitos o que llevan gafas…tendría la misma fuerza el comentario?? aún siendo las mismas personas??
suerte!!
jeje, és un dels molts preus preu de viure en una ciutat com Barcelona. No es tracta que siguin sudamericans, irlandesos o catalans, és una qüestió de convivència i allò de “la meva llibertat acaba on comença la teva”…
Patricia: Entiendo lo que dices y al principio también queria escribir para hacer resaltar lo mismo, pero lo he pensado mejor y me parece que tenemos que dejar de culparnos por decir las cosas como queremos.
En este caso son sudamericanos los que hacen ruido y no por eso tenemos que llamarnos racistas o xenofobos por utilizar su nacionalidad.
Nois, a la meva escala no son els sudamericans, que en tenim, els que fan gresca. Si no d’un país tan teoricament fred com Noruega. Les festes son sonades, la salutació nul·la (dins i fora l’escala) i a més no paga l’escala (fa mesos). I a més quan vas a trucar-li per parlar de pagar, soroll, etc. mai obra. Diu que és per seguretat.
Ja dic, de tot fang en fan olles.
Brillant.
Fins fa poc, jo aquest problema el tenia amb els veïns de dalt. Al final els vam poder fer fora.
Per cert, que eren espanyols, però no ho diré perquè no se’m titlli d’independentista 😉
@patricia
és a dir, si són sudamericans el comentari té força i si són calbs no? :O
@gracienka i cani
es cert, l’origen no et fa sorollós sinó la pròpia consciència del respecte aliè 🙂
@cristina,
completament d’acord
@xavi,
ok, no te’n titllaré malgrat ho pensi 😀