La meva estació
octubre 6, 2008
Em va costar Déu i ajuda arribar a l'estació.
El camí no fou fàcil i durant anys vaig creuar camps i camins de parada en parada. Algunes eren boniques i m'hi vaig quedar un temps, tot disfrutant l'estada i els seus entorns. He pogut veure llocs preciosos; he disfrutat d'aiguamolls, deserts i d'indrets tropicals; m'he colat en trens que no portaven el meu nom però que eren bonics perquè si.
N'he vist alguns que portaven el meu nom i m'he fet l'orni, tot dient-li al xòfer que ja l'atraparia a la següent parada. I és que me'ls mirava i en alguns casos no m'agradava la tapisseria, en d'altres el trajecte no em plaïa i en les menys, la velocitat del tren no s'adeia a la del meu cos. Per punyeteria, em saltava la següent parada o bé anava a la d'alguna altra línea per evitar trobar-me el xòfer esperant-me tal com haviem quedat. Així, els he vist passar de reüll sense remordiments ni culpabilitats.
En el trajecte per camps, camins i estacions, he pujat en trens que portaven nom d'altri o en trens sense nom. He voltat i he vist. He parlat i he escoltat. He pujat i he baixat com he cregut adient, tenint sempre la certesa que al final arribaria a la meva estació.
Em va costar Déu i ajuda trobar la meva estació. I ara que hi sóc, resto assegut llegint un llibre mentre espero el meu tren.
Literariament maco, realistament real. Anar amb tren fa posar a prova la paciencia…al menys en aquest país.
Bravo iceman!! Es Precioso, me ha encantado 🙂
Si puedo elegir me quedo con tus comentarios poéticos (auténticamente revolucionarios) y no con los incendiarios…