Tant de multi embafa
gener 2, 2009
N'hi ha prou amb agafar el transport públic a la zona metropolitana per submergir-se en una multiculturalitat embafadora. Les orelles s'omplen de sons foranis, de discussions incomprensibles mentre els colors passen pel teu devant oscilant entre el blanc i el negre, esclatant de cop amb tots els tons intermitjos. És en aquests moments quan sense els auriculars posats t'adones que d'entre tots els països del món el teu no hi és representat entre les cultures que perceps. D'alguna forma o altre, els catalans ens hem diluït en aquest mar cultural i com les marees, ens hem retirat suaument sense pràcticament deixar petja.
I aleshores penso que no em sento a gust en aquesta nova ciutat que ha aparegut en els darrers anys. La meva pròpia cultura, la forma en la que m'han ensenyat a veure i entendre l'entorn, sembla haver claudicat devant les embranzida castellana i transoceànica i s'ha retirat més enllà de les muntanyes. Silenciosament però sense aturador veig com els meus amics, coneguts i compatriotes agafen les maletes i emprenen una nova vida serralada enllà, on el país encara és país i no residu, i on enmig d'una cultura pots viure tal com t'han ensenyat i has après a estimar.
No es tracta de voler apartar la gent culturalment aliena sinó de poder viure en un entorn amb qui comparteixes uns valors, una llengua i uns costums. Viure tal com t'agrada i sents com a propi, i fer-ho a casa teva. I si per estar còmode i a gust cal agafar les maletes i abandonar el vaixell, s'haurà de fer.
Segons com ens convertim en emigrants en la nostra pròpia pàtria.
El primer diàleg que vaig escoltat el primer dia de l’any, en un carrer de Gràcia. Eren les 9 del matí, el carrer desert i silenciós. Dos homes passaven parlant i vaig sentir això al creuar-me amb ells.
“Se prohibe el catalán i listo, a hacer puñetas con toda esta tontería…”
Quan vaig arribar a casa, vaig mirar el calendari acabat de penjar. Era cert, erem al 2009. Vaig encara mirar-me el pit, no fos que portés una estrella de David groga.
No, era a Gràcia un matí de cap d’any del 2009, ¿Qui ho diria?
cani, què vas fer fins tan tard? quina festa, eh? 😀
Hola greips:
Feia temps que no agafava el metro, i vaig tindre la mateixa sensació que tu, ma mare era filla de emigrants andalusos i jo no hauria de dir aixo, però no puc amb els llatins americans que sempre porten gorres i no els hi veus la cara,i parlen un castellà que no els entens i a mes no fan cap esforç per entendrens en català
Diuan que el català amb l’arribada de tans emigrants que parlen castellà es quant mes perilla algun polític ho va dir fa uns dies.
@cristina,
no és que perilli, és que està sentenciat. Són coses de la globalització i convergència cultural cap una nova supra-cultura amb residus folklòrics.