Cops de cap
gener 11, 2009
Els humans tenim peculiaritat extranyes a ulls del regne animal. Una, i potser de les més diferenciadores, és la capacitat de dir "no", de negar-se a fer allò que un té ganes de fer pel senzill fet d'haver pensat en no fer-ho. Però sens dubte una de les que més els deu sorprendre és la nostra capacitat per rebentar parets a cops de cap. O almenys, de posar tant d'interès en un afer tan impossible.
A vegades m'he trobat que m'he estat donant cops de cap contra una paret sense ni tan sols ser-ne conscient. Se't posa una cosa entre cella i cella i au, s'ha de fer tant si com no i és aleshores quan comences a picar pedra, a estabornir-te contra una paret que mai cedirà però que el teu cap vol derruir. I t'hi estimbes una vegada rera l'altra amb el convenciment que el teu cap és molt més dur que qualsevol impediment.
I això no passa una sola vegada, sinó moltes. No aprenem i quan apareix un nou conflicte tornes a posar-te cara la paret i tornes intentar tombar-la. I ella torna a quedar-se immòbil, conscient que un cap mai podrà tombar una paret i sospito que somrient en el seu jo intern de l'estupidesa humana.
Però arriba un dia que el primer cop et fa mal. Un mal terrible. Un mal que et retorna a anteriors exercicis de massoquisme. I, llavors si, fas mitja volta i deixes la paret en pau. I te'n vas, coneixedors de les teves limitacions i content per haver-te estalviat un mal innecessari.
Això se’n diu aprendre…:D i com les dents, fan mal quan surten però després et serveixen per mastegar i païr el que, d’altre forma, no podriem.