Memòria selectiva
gener 21, 2009
Hi ha un fet que trobo que sovint s’oblida o no es remarca en aquesta mena de vodevil patètic en què s’ha convertit la política catalana. E(RC), d’ara endavant E a petició pròpia, sempre es llança al coll de CiU perquè diuen que van pactar un Estatut horrorós i per això no tenen cap mena de legitimitat per a res. Però el fet que obvien, i que a mi em sembla fonamental, és que CiU va pactar un text amb el PSOE, que és (i era) el soci de Govern d’E. I IC s’hi va afegir de forma entusiasta (per alguna cosa són l’eco-dels-socialistes) abans de conèixer el text i tot. De fet, encara recordo en Miquel Iceta afirmant com n’era de bo el pacte i admetent a la vegada no haver-lo llegit.
O sigui que si ho mirem fredament, resulta que a E li va donar pel sac els seus socis de Govern (PSOE e IC) pactant amb l’oposició (CiU) un text horrorós i dolent. I com que els traidors sempre són els que estan a la teva banda i es passen a l’altra, resulta que qui va traïr E és el PSOE i IC. O també es pot mirar al revés: E va traïr PSOE i IC passant-se a l’enemic (CiU).
Per això em fa gràcia, o rebenta depèn del moment del dia, aquesta mania d’E d’acusar CiU de tots els mals del món català i recordant com de dolents van ser al pactar l’infumable Estatut, obviant conscientment que l’enculada que van rebre va venir de les seves pròpies files i que van acabar expulsats del Govern a canvi d’accedir-hi poc després per a estar callats.
I és que ells entre un català de centre/dreta i un espanyol de centre/esquerra es queden amb l’espanyol. Jo, em quedo amb el català. I encara més quan, tothom ho pot veure, cap dels dos és especialment il.lusionant.
L’any 1980 CiU guanya les eleccions i fins l’any 2003 aquesta força política governa ininterropudament Catalunya per voluntat popular (guanya totes les eleccions) i perquè rep el suport parlamentari que garanteix la continuïtat i l’estabilitat dels governs presidits per Jordi Pujol.
El que uneix els partits que conformen els tripartits 1 i 2 (PSC/ERC/ICV-EUA), des de l’any 2003 ençà, és impedir que es torni a repetir aquest fet, al preu que sigui, malgrat totes les contradiccions, mancances i paradoxes ideològiques i d’acció de govern que això comporta.
Cada partit va a la seva i s’aferra al poder, a la cadira que ocupa. No els fa gens de gràcia tornar a estar-hi més de 23 anys a l’oposició, com és molt lògic. Per aquesta raó tots els mals del país són per culpa de CiU i dels seus pactes, primer amb el PP i després amb el PSOE. Oblidem-nos que el PSC i el PSOE són el mateix (com afirma ZP, “el PSC somos nosotros”), s’ha de garantir la (in)estabilitat del govern de Catalunya presidit per José Montilla.