Genuïnament heretat
abril 6, 2009
La força dels gens i de l’entorn de creixement ens empeny de grans cap a zones que no pensavem o creiem que abonariem. Quants cops no hem dit de petits “jo de gran no seré mai així“? Quantes línees vermelles ens hem posat a nosaltres mateixos?
Doncs tot plegat no serveix de res, perquè passen els anys i el tarambana que estaves fet va asserenant-se i un nou tu pren possessió del teu cos. Poc a poc, sense traïció però també sense avisar, el nou tu va agafant el control i vas esdevenint una persona nova. I és aleshores quan, sense adonar-te, t’adones que comences a fer aquell moviment característic de ton pare. O aquell mirar de la mare. O aquella escletxa en la personalitat dels teus pares que tan odiaves, i resulta que l’has heretat.
I és aleshores quan assumeixes que de petit et podies assemblar físicament a l’un o a l’altre o als dos, però quan et fas gran t’hi assembles d’una manera molt més profunda. I et fa una mica de ràbia no ser genuí i, sobretot, tenir aquells tics que sempre havies condemnat i ara el genoma t’ha condemnat a tu a tenir.
😉
!Que razón tienes! y no solo fisicamente también de comportamiento.