Una obvietat que cal remarcar
juliol 23, 2009
Aquesta setmana he vist una pel.lícula de cine japonesa. Preciosa, tendre, delicada i absolutament recomanable: Comiats. Una pel.lícula ambientada en una petita ciutat japonesa, amb actors japonesos, cases japoneses, menjar japonès, cignes japonesos, cultura japonesa ancestral, rialles i ploralles japoneses, cotxes japonesos… i que a més hi parlen japonès! I el que sembla una obvietat (que els japonesos parlen i grunyeixen i ploren i riuen en japonès) és avui dia un fet extraordinari en el món audiovisual.
Perquè, siguem sincers, aniriem a veure un concert de U2 on ells hi posen la cara i els moviments, però un altre les veus i la música? I no sabessim mai si el so era aproximat al de U2 autèntic? Doncs això és el que acceptem tranquilament a la televisió i el cinema: que ens canvïin tota la part sonora sense ni tan sols saber si la “nova” té alguna cosa a veure amb l’altra.
Preciosa pel.lícula, per cert. I doblada no deu valdre una merda, amb perdó.
Una anecdota.
Un amic meu, japonés, va trasladar-se a Japó després de viure uns 7 o 8 anys aquí. Amb els seus fills, que s’havien criat aquí.
El nen petit, sols aterrà a Tokio, ho mirava tot amb uns ulls molt oberts, especialment a les persones. Al cap d’una bona estona sense dir res, va dirigir-se al seu pare i li diu “Aquí hi viuen molts japonesos com nosaltres, oi?”
Sembla que ell i la dona es pixaven de riure en ple aeroport.