Sentiment de culpa
gener 25, 2010
Ahir sentia a la ràdio que un grup anomenat Ecologistes en Acció denunciava (“denunciava”!) que a la nit es consumeix molta energia innecessària. Argumentaven, o almenys així ho deia el locutor o ho vaig entendre jo, que els ciutadans tenim aparells engegats durant la nit que no fan falta, i que si ho racionalitzéssim podriem estalviar energia. Venia a dir, també, que som culpables de l’alt consum energètic al usar coses que no requerim. També carregaven contra l’administració, tot i que no en recordo els arguments.
I mentres jo mateix anava fent que no amb el cap acotat, desaprovant aquest discurs, pensava en com de bé funciona fer sentir malament a la gent dels problemes que no pot resoldre, i de com la gent té la consciència bruta per coses que realment no pot canviar. I jo no em sento gens culpable per tenir l’ordinador engegat, i consumint, 24hores al dia. Tampoc em sento culpable per tenir l’equip de música i la televisió en standby perpetu. Ni de no separar la brossa en 4 grups diferents. Ni de fer servir bosses de plàstic al súper. Ni de no sentir-me afectat per la misèria dels altres.
I no m’hi sento perquè sé que el problema de la Terra no és l’energia que consumim sinó la superpoblació humana, i que només a partir del moment que reduïm de forma dràstica aquesta població podrem pensar en canviar la resta de les coses.
Però també vaig veure que aquest mateix discurs de la culpabilitat de l’home és el que forma la base de la religió catòlica, i és divertit que els agnòstics (o ateus, vés a saber com es defineixen) facin servir exactament la mateixa tàctica per aconseguir uns objectius que, coincidint també amb els de l’Església, poden ser bonics sobre el paper però erronis en el camí escollit per aconseguir-los.
Recorda les lliçons d’estalvi energètic i de reciclatge de residus domèstics del Capità Enciam. Entre tots, practicant els bons hàbits mediambientals, salvarem el planeta Terra. No ho dubtis pas. Els petits canvis són poderosos.
no francesc no, els petits canvis només serveixen per endarrerir el moment de prendre la decisió real: quanta gent és capaç d’acollir el planeta per tal que tant els humans com els animals poguem viure com els dos ho volem fer.
Ara, si la gent se sent bé no comprant amb bosses de plàstic que no ho facin, però salvar el que es diu salvar el planeta… no ho estan fent. 🙂
Ja em sembla bé que et sentis joiós de participar més que d’altres en la maquinària d’emmerdament general del planeta, però això de dir que el problema no és el consum elèctric desmesurat si no la superpoblació del planeta… 😛
Has pensat que un terç d’aquesta població no te accés a aquesta energia? Potser aquest 33% de la població humana s’hauria de plantejar liquidar-nos a nosaltres, doncs.
L’any 1798 el pastor anglicà Thomas Robert Malthus va publicar el seu famós Assaig sobre el Principi de la Població, on afirmava que, mentre la població augmenta en progressió geomètrica, els recursos per a mantenir-la ho fan només en progressió aritmètica, abocant a la població humana a la misèria i l’extinció.
La població mundial, aleshores, no superava els 900 milions de persones. A mitjans de 1999 es superaven els 6.000 milions d’habitants. Ara som, aproximadament, uns 6.800 milions de persones, encara que no les he comptat personalment.
Què hem de fer davant aquesta situació insostenible d’acord amb les teories malthusianes, la pressió demogràfica, l’esgotament dels recursos naturals i la degradació del medi ambient? Tenir una família nombrosa (així rebrem beques i ajuts de l’Estat), consumir més electricitat de la necessària o embrutar més?
No hem de sentir-nos culpables, solament hem de ser més responsables, prendre les mesures més adients per a reduir l’index de natalitat com no ficar-la, practicar el coit anal o usar sempre el preservatiu més resistent del mercat, reduir el consum energètic i reciclar els residus que produïm diàriament.
Som-hi, entre tots podem salvar el planeta i garantir un futur millor per a la humanitat. Encara estem a temps o hem d’esperar el Dia del Judici Final per a fer-ho?
Hola Greips: Hace cosa de 30 años un amigo recien licenciado en medicina, expuso para gran asombro nuestro y se llevó un montón de criticas, que la superpoblación y la longevidad llevaria a la destruccion del planeta, y él creia que llegariamos a ver la eutanasia activa para aliviar este problema, ademas argumentaba el coste social tan alto que proporcionaban los enfermos crónicos.
Transcurridos los años veo que quizas no estaba tan equivocado, y que tal vez tenia razón en que no se tendria que investigar y gastar tanto dinero para alargarnos la vida.
Perdó, però no heu vist que amb aquest raonament que feu us adentreu en un altre jardí ple de llot que no sabreu com sortir-ne?
Si acceptem que som molts més dels que pot soportar el planeta. A qui esborrem? Com s’esborra? Si la producció alimentaria, roba i habitatge del planeta es repertis bé, podriem sobreviure? Al cap d’un temps, no tornariem a tenir uns a dalt i altres a sota? Com ho arreglem tot plegat? a qui deixem reproduir i a qui no? Etc.
A més, aqui hi podeu barrejar al Suprem, l’evolució, etc. Tot passat pel turmix i ja tenim un coctel dificil de digerir, sols apte per extremistes….
S’ha de mesurar on posem el peu, no sigui que el llot siguin sorres d’aquelles que s’empassen a la gent….
no cani, això que dius tu és precisament el que ens ha dut on ens ha dut. S’han d’assenyalar les causes sense complexes, que per trobar les solucions ja ens acomplexarem.
francesc i cristina: m’alegra veure que no sóc l’únic q veu les coses així. Ara, també tinc clar que la raó no té res a veure amb el nombre de gent, i no per sumar adhesions el meu raonament (o el raonament d’algú més savi que jo va fer fa 200 anys) és més cert 😉
Cani, els experts (jo no ho sóc pas) consideren que la capacitat màxima del planeta per albergar, alimentar i sostenir la població humana és de 10.000 milions de persones i la desitjable de 7.700 milions.
Les previsions més recents de les Nacions Unides indiquen que la població mundial arribarà als 8.900 milions d’habitants l’any 2050. Com que actualment recursos naturals com l’aigua, els boscos o la pesca ja estan explotant-se per damunt dels seus límits el futur és molt crític.
Ara és necessari limitar el creixement de la població mundial i reformar el model socioeconòmic mundial vigent. És molt difícil, gairebé utòpic, però entre tots podem fer-ho, o com a mínim, intentar-ho. Hem de recordar que quan Déu va dir: Creixeu i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la (Gènesi 1:28) solament eren dues persones i habitaven al paradís.
Ara només hi ha una casa habitable per a tots: el planeta Terra i és l’obligació de tots els éssers humans que continuï sent-ho.