Més íntim
març 9, 2010
Fa uns dies vaig decidir amagar el bloc al Google i com aquell qui diu, ser invisible. En els darrers mesos notava, sentia, que escrivia amb menys llibertat. No perquè em faci por expressar el que penso sinó perquè d’alguna manera certes coses les escric de molt endins i em serveixen per una mena de teràpia personal. Una mica és com quan li expliques allò que tant t’atabala a un amic: automàticament ho veus més clar.
No és que el tenir el bloc publicitat per a tothom m’impedís fer-ho sinó que d’alguna forma em sentia menys lliure sabent que allò que escric ho podia veure qualsevol persona del món, li interessés o no, el conegui o no, em coneixi o no. Mai m’he plantejat el bloc com una forma d’expressar-me cap a fora sinó més aviat cap a dins, i per tant mai he fet cas a les estadístiques d’accés. De fet, sempre m’ha sorprès que hi hagués tantes persones llegint coses que, sincerament, deuen interessar més aviat poc.
Per això ara el bloc ja no apareix al Google i per tant això s’ha convertit en una mena de raconet encara més íntim on puc sentir-me més còmode escrivint. Si m’estàs llegint és possiblement perquè em coneixes o, sorprenentment, perquè t’interessa el meu (des)pensament. Sigui com sigui, deixa’m dir-te que si molts cops no m’entens no et preocupis ja que jo tampoc ho faig la majoria de les vegades, i que si escric no és per tu sinó per mi.
Però endavant: passa, remena i opina si vols. Jo seguiré rondant per aquí i escrivint, a voltes vomitant, el que vull expressar. I en Google, que és un tiu molt respectuós, passarà de llarg i tots tant amics.