desPensaments

Diumenge va haver-hi eleccions i, afortunadament, el tripartit va ser duríssimament castigat i ja no governarà més. És bo pel país que qui ens representa tingui una imatge de persona intel.ligent i culta, cosa que aquests darrers 4 anys no ha passsat. I també és bo que les lleis i comportaments s’hagin de pactar sempre a 3 bandes, perquè això el que fa és descafeïnar-ho tot i al final només en queda un esperpent ridícul.

El país hi surt guanyant, doncs. I jo n’estic content.

Però també estic sorprès pels pocs vots rebuts per Reagrupament (a qui finalment vaig votar). És veritat que amb la irrupció de Solidaritat Catalana molts se’n deuen haver anat cap allí (només cal veure que per on ha passat en Tena aquest grup ha recollit molts vots), però no m’esperava un suport tan baix pel grup que lidera en Carretero. De fet, ha aconseguit menys vots que Plataforma per Catalunya. Em sap greu, perquè és una persona que porta ja dos anys amunt i avall per tot el país i si bé jo no creia que arribés a obtenir-ne més de 2 o 3, si que em sorprèn que no n’hagi tret cap. Ara a veure què fem amb aquests 40.000 vots, ja que són insuficients per entrar al Parlament i lògicament estar quatre anys d’extraparlamentari és dur… i no sé si val la pena.

Total, que toca seure i esperar. Perquè d’E(RC) no se’n pot esperar res, vist el que diuen els dirigents. M’hi jugo un pèsol que com no canvïin gaire d’aquí 4 anys estaran al Grup Mixt, ja que per poc bé que ho faci CiU a les properes treurà l’absoluta. Te’l vols jugar amb mi?

I una altra nota positiva. Escons en Blanc, abans Escons Insubmisos, va treure 8.000 vots, multiplicant per molt el que havien sumat 4 anys enrera. Me n’alegro, ja que són el meu ex-partit 🙂

Ahir vaig estar caminant per la Travessera, on han ampliat les voreres. Jo estava convençut que era per posar-hi pals (ja ho deia aquí) però de moment sembla que no serà així. Queda clar, doncs, que sóc un malpensat i que allò de “malpensa i encertaràs” no sempre es compleix 😉

Això si, les voreres les han ampliat més de 30 cms. I no només la banda muntanya, també la banda mar.

Fa anys feien una sèrie per la tele que es titulava així, i que va ser traduïda com a “Problemes de família”. El fet, però, és que el títol té gràcia perquè tant vol dir “problemes de família” com “la família importa”, cosa que trobo molt enginyosa. I molt real.

Perquè és obvi que la família és important i és evident que és problemàtica. És important perquè posa al voltant d’una taula aquella gent que està unida per vincles de sang i/o de parentesc, i és problemàtic perquè són persones a qui un personalment no ha escollit perquè interfereixen en la teva vida.

Però què passa quan hi ha gent que forma part de la teva família no només de forma nominal sinó que a més vols i t’importa que en formin part? Què és el que succeeix quan familiars representen un problema? Perquè un familiar no és com un amic i/o conegut a qui pots engegar a pastar fang, apartar-lo i problema conclòs. Un amic pot deixar de ser amic, però un familiar no pot deixar de ser-ho.

Per això em fa gràcia el títol de la sèrie, perquè et deixa entendre que no només la família importa sinó que és problemàtica.

No fa massa escrivia que no sabia a qui votar d’entre tres o quatre opcions. Realment la que més m’agrada, potser en la  meva condició d’informàtic o d’amant del programari lliure, és la dels Pirates de Catalunya però al final m’he decidit per en Carretero. No per res en concret, sinó perquè al final m’he adonat que és qui més m’agrada.

No és que estigui d’acord amb tot lo que diu, o el segueixi i hagi llegit documentació per veure qui era el millor. Senzillament ja fa temps que m’agrada el que diu i, sobretot, com ho diu. O sigui que no cal donar-hi més voltes, no cal trencar-se el cap pensant a qui seria millor o pitjor votar per aconseguir que el meu vot (d’entre no sé quants milions de possibles vots) tingui el màxim efecte possible. Senzillament votaré a qui sento més afinitat i prou pensar-hi.

Total, surti o no surti el 99% dels qui es presenten són una colla d’impresentables. I el Parlament continuarà essent una foguera de vanitats.

Programar és una passió, una mica més que una afició. Igual que em passa amb un bon llibre, quan tinc un projecte entre mans per programar no puc parar de pensar-hi i de donar-li forma. Em fascina com va creixent un programa, una pàgina web, a les teves mans. Com agafa forma. Com, amb l’ajuda d’un dissenyador, es fa bonica.

Però com totes les aficions la faig perquè m’agrada, i tinc el problema que només em puc implicar en allò que m’omple i em fascina. Les vegades que he provat de fer-ho per diners no me n’he sortit. Exceptuant a la feina, que em paguen per fer precisament això i on l’important no és passar-ho bé sinó omplir la nevera, els projectes on implico el meu temps m’han d’agradar i fascinar. I això passa en poques ocasions.

Això sí, quan es donen aquestes circumstàncies sóc incapaç de deixar de pensar-hi. I de treballar-hi. I sempre trobo alguna cosa a millorar, a canviar, a fer diferent. I disfruto fent el que a mi m’agrada i, sobretot, com a mi m’agrada.

Més enllà de les nostres creences hi ha les dels altres, que cal mirar d’entendre si no les pots compartir. Ma iaia creia en Déu i desde que tinc ús de raó que la recordo anant a missa. Creia en una vida més enllà de la que hi ha ara, i estava segura que hi trobaria el meu avi.

Ja fa anys que la iaia no era ella sinó un trist tros de carn sense brillor als ulls. Crec que va ser quan va perdre el seu marit que es va adonar com se l’arribava a estimar, i com el trobaria a faltar la resta de la seva vida. L’avi era el seu oposat, la persona que segurament li donava sentit. Potser si no l’hagués conegut hauria sigut diferent, però suposo que tants anys junts fa que la gent canvïi per complementar-se.

Ella l’enyorava. I molt. Fa anys que només vivia per morir, per reunir-se de nou amb ell. Així m’ho havia dit i jo me la creia. Suposo que en el seu lloc jo hauria pensat igual.

Així que quan diumenge al matí la mort la va atrapar, estic segur que un segon abans va somriure, relaxada, per poder per fi emprendre el viatge que fa anys que desitjava. I que la portaria allí on volia estar desde fa molt de temps. Va ser feliç. I això és l’únic que importa.

I és que el que fet que un no sigui creient no implica que els altres estiguin equivocats. I si ella ho creia, jo ja en tinc prou.

Pot ser que Cuinetes.cat tingui el triple de visites que GràciaDecideix.cat, en base a les estadístiques de Google Analytics? Doncs sí, les té.

I això què demostra? Que quan una web no s’actualitza, quan no s’usen les xarxes socials per visibilitzar-te (twitter, facebook) i compartir la informació (google calendar),  no es treu profit dels vídeos (canal youtube) no té cap mena de sentit tenir una pàgina web. Perquè és com un diari que cada dia diu el mateix… qui el compraria?

De totes formes, a mi no m’extranya gens aquesta situació. No difereix en pràcticament res a l’estratègia online d’ERC-Gràcia. I no és casualitat.

Em produeix sempre molta enveja quan sento un català que parla perfectament anglès. I quan dic perfectament no em refereixo a que se sàpiga fer entendre sinó que no només diu les paraules amb la seva fonètica adequada sinó que també estructura les frase seguint la lògica saxona. Sobretot perquè sé que és complicat aprendre un idioma tan diferent en la seva estructura i sobretot quan ets gran.

També em produeix enveja la gent que porta anys visquent en un altre país, fent-se així bilingües.

I és que jo, no tant en el fons, desitjaria el mateix. Desitjo poder ser capaç d’expressar-me en anglès com un nadiu, i poder ser capaç de viure i entendre en una cultura saxona. M’encantaria viure anys fora de la meva terra però he de confessar que els cops que ho he provat m’he acabat enyorant.

Potser és que no ho he provat amb els països adequats. Potser és que quan vaig tenir l’oportunitat no em vaig saber adaptar al clima fosc anglès. Potser és que en el fons sóc mediterrani i això dels pubs no és el meu estil. Potser és que… no ho sé, però el que sí que tinc clar és que envejo no expressar-me de forma natural en anglès i envejo no conèixer més cultures.

Qui sap, potser algún dia.

Ara mateix, la Travessera de Gràcia està potes enlaire perquè l’Ajuntament ha decidit ampliar les voreres. De fet, a la web governamental es llegeix:

La Travessera de Gràcia es millora amb l’ampliació de la seva vorera costat muntanya en 30 centímetres més, amb l’objectiu d’afavorir el comerç de proximitat i el pas dels vianants. No obstant, la mesura obligarà a tallar aquest carrer en el tram que va de Gran de Gràcia a Torrent de l’Olla durant dos mesos i mig aproximadament.

No obstant (ja miraré de fer alguna foto i la penjaré) la veritat és que la banda mar també l’han aixecat i m’atreviria a dir que ampliat. I la banda muntanya l’han ampliat més enllà de 30cms. I o bé jo no m’aclareixo amb les mides o la informació que dónen és del tot esbiaixada (per no dir falsa).

Actualització: Mirant la foto potser sí que aquí sembla que només sigui un pam… però es veu que han refet ambdós voreres

Els darrers anys no havia tingut masses dubtes a l’hora de votar i sempre ho he fet per Escons Insubmisos. Però aquesta vegada ho veig diferent, vull que el meu vot sigui útil en el sentit que no es perdi en un partit extraparlamentari (i en aquest cas bastant opac, ho admeto).

Així, partint de la base que no vull que cap dels que manen ara es mantinguin a la propera legislatura en el Govern tinc quatre possibilitats i cap d’elles de moment em convenç:

1. CiU. És el cavall guanyador, i segurament els més fiables perquè ja els coneixem i sabem per on fallen i on són forts. El problema és que no vull que tinguin majoria absoluta.
2. Reagrupament. Sempre m’ha agradat en Carretero i fins no fa gaire tenien el meu vot assegurat. El problema és que no sé si treuran diputat a Barcelona, i no vull votar un extra-parlamentari.
3. Solidaritat per la Independència. M’agrada molt en Tena i quan l’he llegit o parlat em sembla molt vàlid. El problama és que en Laporta em sembla un gilipolles i que no sé si treuran diputat per Barcelona.
4. Partit dels Pirates de Catalunya. Probablement el partit que votaria si ara per ara no m’importés més la qüestió nacional. El problema és que m’interessa més la qüestió nacional.

Així que estic fet un garbuix i per primer cop no puc dir qui votaré…. perquè no ho sé!