desPensaments

Hi ha coses que no les entendré mai. O bé, nomes les entenc quan malpenso.

Fa molt temps, potser un parell d’anys, els Ferrocarrils de la Txeneralitat van canviar el logo. Això en principi no té perquè ser incomprensible perquè al cap i a la fi tothom canvia de logo quan pretén remarcar un canvi en l’actitut, estratègia o direcció d’una marca. És comprensible. Així com també ho és el fet de no canviar perquè l’important és el fet que la gent ha incorporat la marca, i el seu logo, al seu mapa mental i resulta més convenient mantenir-lo per donar-li un cert aire vintage, o “de com sempre”.

Però el canvi que van fer els FGC no l’entenc. Aquest és el logo original:

I aquest és el “nou”:

Com es pot veure, l’únic canvi és el fons. I el fet que l’anagrama està desplaçat a la dreta. Això en si no seria res, per mi, si no fos perquè un canvi de logo implica que cal canviar tota la paperassa i tots els anagrames a tots els trens i estacions de la Xarxa. Tots. I això són molts milions d’eurus destinats a un canvi estètic que aporta….res!

Pensant: un logo que indica velocitat.

Malpensant: una enorme despesa innecessària que no canvia absolutament res.

A mi aquest discurs pueril d’esquerres i dretes m’avorreix profundament. Em sembla anclat en un passat no tan llunyà però un passat, al cap i a la fi. El mateix passa amb la classe obrera, una classe que va existir arran de la Revolució Industrial però que va desaparèixer al arribar la classe mitja.

I és que això que l’anomenada classe obrera tingui cotxe, casa de propietat, segona residència en molts casos i els gadgets més avançats del mercat no em quadra. A no ser que la classe obrera sigui sinònim de classe mitja.

Per això aquests abanderats de l’anomenada esquerra que pretenen defensar la classe obrera en el fons no són més que eficaços “aborregadors” de masses. Actualment vivim en una societat de consum que gaudeix d’un benestar en molts casos majors que en tota la Història de la Humanitat. Pretendre que els partits d’esquerres fan més política social que els de dretes em sembla pueril e infantil.

Tots els partits polítics han fet coses pels treballadors i pels empresaris, ja que cal ser una mica il.lús per creure que els Governs manen en gaires coses més que en les formes. El fons, la realitat, vé imposada per Europa i pels Capitals.

Repeteixo, doncs, que marejar la perdiu amb esquerres i dretes em sembla infantil i containdicat, com tampoc em sembla intel.ligent que els vots valguin igual per tothom. Actualment possiblement seria millor per tothom saber quins grups econòmics sustenten els partits i, per tant, saber quin tipus de política emprendran un cop manin que no saber si son “pro-proletaris” o “pro-explotadors”.

El meu cap necessita que el tingui ocupat. És en principi un dels problemes que més maldecaps em causen, ja que m’impedeix per exemple de seure i no fer ni pensar en res. Algú m’ha dit que és qüestió d’entrenament i probablement té raó, però em temo que en el meu cas més que entrenar hauria de convèncer el meu cervell que no fer res és una forma de fer coses.

No obstant, aquesta constant activitat del meu cap em permet dedicar-lo a tasques diguem-ne creatives. I com que no destaco en el camp de les arts tot sovint empro aquesta creativitat en el món bític. I, a més, em relaxa quasi com si fos una teràpia. Iniciar, o continuar, un projecte informàtic m’absorveix hores, pensaments i em provoca diversió.

Pot sonar extrany, però crear una web em relaxa i m’estimula. A més de permetre’m aprendre moltes coses i estar-me reciclant de forma continúa.

Així doncs, des que vaig abandonar Gràcia Decideix m’he estat dedicant a la reformulació del portal de GràciaNet amb un nou programari i la intenció de poder-ho integrar tot en un sol lloc: blocs, informació, imatges, correu. És complicat i tot i que ja he aconseguit certes coses, falta molt encara. Però m’estimula.

L’altra és l’etern projecte de cuinetes.cat També tinc la intenció de fer-lo molt més 2.0, amb una implicació major dels usuaris.

El meu cap té en què pensar, i això em fa feliç a mi i a ell.

Han començat ja les obres a la Travessera de Gràcia. Segons les notícies, el que faran serà ampliar 30cms la vorera banda muntanya, i refer la vorera banda mar. Curiosament, la de banda mar és més estreta i li anirien bé aquests 30cms que li posen a la banda ampla.

Hi ha qui diu que això no és més que l’excusa per tallar la Travessera i demostrar així que el món no s’enfonsa. I un cop comprovat que el món segueix girant, deixar-la tallada. Bé, podria ser. Però per la mateixa regla de tres podrien tallar la diagonal, la gran via, l’eixample i les rondes i el món seguiria girant. I és que la gent ha après a viure sobrevisquent a l’acalde (que diu en mai9). De fet, a Itàlia fins i tot han après a viure sobrevivint al Govern i fixa’t tu que és un dels països amb més calés del món. Queda conclòs, doncs, que el món no deixarà de girar facis el que facis.

Però jo em temo que el que faran desde l’Ajuntament és augmentar la vorera per a poder posar-hi aquests pals que els hi molen tant a la Casa Gran (i que segur que algún conegut o familiar s’està forrant). Perquè 30cms és l’espai que necessites per posar-lo i, fet i fotut, 30cms més de vorera és com fotre-li un got més d’aigua a una peixera: no serveix de massa, per molt que augmenti la quantitat anterior. O sigui que ja ho dic ara, i potser m’equivoqui: tot plegat és per posar-hi més pals. I compte, que això farà que sigui més incòmode caminar (a Travessera puges i baixes de l’acera constantment) i també posaran encara més difícil treballar a qui ho ha de fer.

Temps al temps; espero equivocar-me.

Organitzar qualsevol acte que impliqui mobilitzar 1.5 milions de persones un sol dia és una feina monumental. Si a més el que cal és que tota aquesta gent voti, l’esforç encara és més gran ja que no es tracta de dirigir-los a tots a un mateix lloc com si fos una manifestació (o un ramat de bens) sinó que cal establir molts punts de trobada amb controls d’accés i verificació.

És a dir, organitzar unes eleccions (o un referèndum) és una feina titànica. Ja és complicat en els pobles petits, i en una ciutat com Barcelona és una quimera. Quimera que tan sols es pot realitzar si es compta amb infraestructures, persones i diners.

Quan resulta que no tens cap d’aquestes tres coses aleshores no pots organitzar-ho. Per molta il.lusió que et faci, per molt que t’acompanyi la raó… no es pot fer. No cal donar-hi més voltes, ja que quan una cosa no pot ser i a més és impossible… què vols fer-hi?

En tot cas només ens podem felicitar per haver tingut la idea i haver arribat al punt de saber què fa falta per realitzar uns comicis, cosa que abans no sabiem.

I qui pretengui organitzar-ho malgrat tot i tothom, qui cregui que amb il.lusió es pot suplir les tres variables que he dit abans s’equivoca. I no només s’equivoca, sinó que es deixarà en evidència a ell mateix i, sobretot, malmetrarà la feina ben feta duta a terme anteriorment.

Malgrat alguns diuen que no s’ha de fer ni un pas enrera, també s’ha d’admetre que una retirada a temps és una victòria. Vencem, doncs.

Avui rebo un correu de les Biblioteques de Barcelona. Com que no sé per quina raó em vaig subscriure i, dit sincerament, no m’interessa massa rebre’n la informació decideixo borrar-me de la llista de distribució. Al final del correu em trobo amb el següent text:

Si desitges eliminar la teva adreça electrònica de la nostra llista, envia un missatge a unsubscribe@mesbiblioteques.com amb el concepte: ‘Eliminar de la llista’. Aquest procés tardarà set dies a fer-se efectiu.

La darrera frase és brutal: Aquest procés tardarà set dies a fer-se efectiu. Si no m’erro, a l’administració van a l’increïble velocitat de 2 clics per setmana. I aquí no ho aclareix, però s’entén que els 7 dies són laborables, no naturals.

Però ei, sempre que parles amb un funcionari et diuen que treballen tots molt. Faltaria més.

Hi ha dones que els hi agrada que les piquin quan carden. Homes a qui els hi agrada que els insultin en el mateix escenari. Per a algunes dones això és denigrant, i per alguns homes també. Només per algunes dones, potser majoria o potser minoria… ni idea.

I és que les denigracions són en la ment de les persones, no es tracta de valors absoluts. És denigrant el tracte que dónen algunes dones als seus homes? O que els sous siguin baixos? És denigrant una pel.lícula porno? O que els governs et tractin de poc menys d’imbècil al regular (eufemisme per a prohibir) pràcticament tot? Doncs per alguns ho serà, per d’altres no… tot dependrà del punt de vista que té cada ú i de com l’apliqui. És a dir, que al meu entendre el concepte denigració està lligat a la moral, i per tant, és quelcom filosòfic i personal.

Tot això ho pensava mentre m’esperava, fent temps. Perquè vaig recordar, no sé com, que fa algunes setmanes es va posar de moda prohibir a les dones àrabs que vesteixen totes tapades entrar als organismes oficials. No és que prohibissin entrar-hi amb el cap tapat, com per exemple fan els motoristes constantment, sinó que van prohibir explícitament fer-ho amb aquest vestit, el famós burka.

Lo normal, és a dir, lo no-moral, fóra prohibir accedir amb la cara tapada als llocs oficials exactament de la mateixa forma que un no pot fer-se la foto del DNI amb el casc posat. És una mesura lògica i coherent. Però els dirigents, que són molt savis i nosaltres molt imbècils, es van decidir a prohibir el burka ja que es tracta d’una peça de roba que denigra la dona. No és que sigui incòmode parlar-li a algú a qui no li veus la cara (a part de ser una manca d’educació) sinó que és denigrant. Que trist. I si a mi m’agrada ser denigrat, què?

I penso jo: per mi potser és denigrant, però per d’altres no. És lícit doncs fer lleis basant-nos en principis morals? No és precisament això el que els mateixos que legislen li tiren en cara als legislats, és a dir, que visquin segons obediències morals (entengui’s religió) en comptes d’obediències ètiques (entengui’s lògica)?

Aterrar a l’aeroport de Reus provinent d’una capital europea i voler emprendre direcció a Barcelona amb transport públic pot ser el mètode més eficient per adonar-se que, encara, Àfrica pot començar als Pirineus.

El passat dijous 15 de Juliol aterrava a Reus provinent de l’humida, però educada, Escòcia. Eren les 10 de la nit i fins les 23:45 no hi havia programat cap autobús de la Hispano Igualadina cap a Barcelona. A fora, esperant, vàrem poder constatar que no hi havia cap mena d’escombraries i, per tant, el terra estava molt brut. La puntualitat tampoc fou britànica, òbviament, i l’autocar va arribar amb cert retard. Al preguntar-li al xofer el perquè del retard, i després d’un “No te entiendo” quan vam formular la pregunta en català ens va respondre amb un categòric “El autobús llega cuando llega y antes de irme tengo que verificar que todos los vuelos hayan llegado. Esto es lo que hay y si no te gusta te aguantas, bonita”. El català no l’entenia, però l’anglès l’usava sense dificultats amb els turistes que embarcaven. Quan després de mitja hora d’espera un altre passatger li va preguntar com és que no marxàvem va respondre, sense cap mena d’educació, que la política de l’empresa era la que era i que ell no manava i estava esperant la gent del darrer vol que, pel que sembla, havia aterrat amb retard. “Es lo que hay”.

Fou aleshores quan veient l’arrogància i despreci amb la que tractava els passatgers li vaig comentar, en llengua castellana perquè m’entengués, que les coses es podien dir de dues formes: amb educació o sense. Quan de forma inconscient vaig canviar al català va cloure amb un “El catalán no lo entiendo” i va deixar de respondre les preguntes, desentent-se dels passatgers que no comprenien el perquè d’aquells 3/4 d’hora de retard (alguns després d’estar-se esperant més d’una hora que arribés l’autobús)-

Finalment, a 2/4 d’1 del matí marxàvem, sense haver embarcat ningú més. I al arribar a Barcelona vàrem compartir taxi amb un altre gracienc a qui li havien negat la pujar al taxi perquè anava sense maletes i la carrera no li sortia a compte al taxista.

Quina tristor, venint d’un país on el “Si-us-plau”, “Perdó” i la informació al passatger és tan puntual e important veure com a casa nostra no només no ens entenen i atenen correctament, sinó que a més ens desprecien aquells que han vingut de tan lluny buscant una forma de vida millor.

Cada cop veig més clar que el referèndum per la Independència a Barcelona no es farà. I si es fa, serà un rotund fracàs.

Barcelona és una ciutat molt gran i el referèndum no hauria de ser orientat com un recompte d’independentistes com s’està fent desde molts Districtes. Això és un error gravíssim, ja que les plataformes que pretenen organitzar el referèndum haurien de ser conscients que el seu paper no és el d’una entitat que agrupa “patriotes” sinó el d’una Administració que fa allò que l’Administració (central o autonòmica) es nega a fer: preguntar als ciutadans sobre una qüestió cabdal: la situació política d’un territori.

I no és només aquesta desviació el que farà fracassar la consulta, sinó també la poca perícia o incapacitat manifesta dels que “remenen” les cireres a Barcelona. No n’hi ha prou amb bona voluntat, sinó que a més cal saber fer les coses. Si hi sumem les ganes de protagonisme o de voler-se aprofitar de la situació per a beneficis personals de més d’un el còctel es torna explosiu.

A Gràcia també hi ha pressions en aquest sentit. Jo ara marxo de vacances i no seré a la manifestació del 10J (a la que tampoc tenia previst assistir, doncs no vaig donar el meu suport a l’Estatut i tampoc el donaré ara, apart que no servirà per absolutament res efectiu), però certament hi ha hagut moviments dins la comissió executiva per intentar que l’organització s’hi adhereixi. Ara per ara les forces semblen equilibrades i no s’hi ha adherit, però ignoro què passarà en els propers dies.

El que cal tenir molt clar és que Gràcia Decideix no és una entitat sinó una Junta Electoral. I com a tal, no pot donar suport a absolutament res. Cert és que no tinc el do de la paraula, però si el de saber què penso i on vull i no vull estar. I jo vull estar en una Junta Electoral, no en una altra organització d’independentistes disfressats.

He llegit que avui els funcionaris han decidit fer vaga per protestar, suposo perquè no m’ho he llegit massa, per les retallades de sou. De debò, no sé com alguns poden ser tan alts amb els collons que tenen i lo que els hi deuen pesar.

Aquesta penya treballa per una empresa que els garanteix feina tota la vida, que els hi dóna uns horaris laborals millor que els de la majoria, que tenen facilitats de conciliació més flexibles que els altres, que es poden organitzar en sindicats pagats per la pròpia companyia… En definitiva, gaudeixen d’un tipus de contracte que els treballadors normals no podem ni somiar.

I ara va i s’enfaden perquè els hi abaixen una mica el sou i, mira que intel.ligents, fan vaga. Perquè deixar de treballar no perjudica a l’empresa sinó que perjudica als clients. Clients que, al cap i a la fi, som els que els hi paguem el sou.

Perquè s’han de tenir els collons molt grossos per queixar-te del teu empresari (que segurament també és un inútil, no ho oblidem) quan cada dia tots els clients de l’empresa veiem en les seves instal.lacions com de mandrosos i negats en són alguns dels seus treballadors. Com, no se sap com, aquesta empresa s’ha convertit en una ONG aplegant lo que ningú vol (eh, i amb tots els respectes però si molts no treballen a la privada és perquè no serveixen per treballar… aleshores perquè han de treballar per al país?) i amb els amics dels amics que hi són precisament per ser amics, també anomenat “teoria de l’endoll” en els càrrecs públics.

Perquè si aquests treballadors privilegiats fossin decents, el primer que farien seria una vaga contra els seus companys inútils, tardons, faltons i que s’agafen la baixa durant mesos perquè són els que, realment, fan anar l’empresa malament. També contra els seus caps que prenen decisions que arruinen l’empresa però a ells els salven.

Si tinguessin decència denuncarien tots aquests fets i els seus sindicats farien la feina que han de fer en comptes de rascar-se els collons tot el dia. Perquè, ja ho dic ara i aquí, si jo algún dia arribés a manar en aquest país el primer que faria seria desmantelar l’Estat del Funcionari per tal que els que treballessin pel país fossin els millors i no els pitjors. Ja està bé de mantenir inútils!