La veritable història d’Ivan Istochnikov
La Vanguardia la començo a llegir per la contraportada, on com és habitual els amics Amela, Sanchís i Amiguet ens entretenen amb entrevistes molt sucoses. Aquest dimecres 24 de febrer, descobreixo en una entrevista al fotògraf Joan Fontcuberta una frase plena de sinceritat:
“Sóc una calamitat: vaig profetitzar que les càmeres en els mòbils serien un fracàs”
Tota una institució de la fotografia reconeixia un error que ens mostra que categoritzar és molt perillós. Recordeu els Cignes Negres? Doncs aquí en teniu una mostra. L’assumpte que m’ha impressionat més, però, no és només l’entrevista a Fontcuberta, sinó una increïble història que ens remet a les llegendes urbanes.
Citant a Microsiervos, la història oficial de la cosmonàutica russa diu que la Soyuz 2 va ser una nau no tripulada que es va posar en órbita amb l’objectiu que la Soyuz 3 s’acoplés amb ella, malgrat que Georgi Beregovoi, el tripulant d’aquesta darrera, no va ser capaç de realitzar l’acomplament malgrat que es va apropar fins un metre de la Soyuz 2.
La història alternativa recollida en diversos mitjans i difosa a través de la xarxa diu que, en realitat, la Soyuz 2 tenia a bord el coronel Ivan Istochnikov i un gossa anomenada Kloka,i que tots dos van desaparèixer misteriosament mentre la nau estava en òrbita sense que mai s’esbrinés el motiu d’aquesta desaparició ni el seu destí.
En realitat, Ivan Istochnikov només va viure en el cap de Joan Fontcuberta ja que aquest va fotografiar-se a sí mateix per donar la imatge d’aquest suposat cosmonautra rus perdut a l’espai. El 1997 a través de diverses fotografies, Fontcuberta va aconseguir reconstruir la vida familiar i laboral de Istochnikov, un nom que es correspon amb la traducció aproximada del seu en rus. El muntatge va arribar a enganyar al presentador televisiu Iker Jiménez, que va presentar el cas del cosmonauta rus en el seu programa sobre fenòmens paranormals com a autèntic.
Exercici sublim, igual que el de Wyoming
En el fons em fa gràcia la polseguera que va aixecar la suposada bronca a un becària per part del Gran Wyoming al costat de l’experiment de Fontcuberta. En els dos casos, m’agrada l’esperit crític de les dues propostes.
Segons explica Fontcuberta, la raó per la qual els éssers humans ens mostrem tan crèduls davant muntatges d’aquest tipus resideix en què la fotografia s’ha convertit en una “construcció cultural”. No obstant, la irrupció de la tecnologia digital fa dubtar a l’artista català sobre la supervivència d’aquesta disciplina. No seré jo en aquesta ocasió qui intenti donar respostes.
M’agrada la sinceritat de Fontcuberta i la seva forma d’evitar que ens autoenganyem i que siguem una mica més crític amb les imatges que passen pel nostre cap.
Leave a Reply