Disparar contra el pianista
Quan començava en això del món del periodisme, la fama i el prestigi no eran tampoc grans característiques de la professió; més tenint en compte com en alguna ocasió havia llegit periodistes veterans dir, mig en broma-mig seriosament, que a casa no deia mai que era periodista sinó que era pianista de cabaret. És així com lentament agafes certa simpatia al piano, tecla a tecla. És així com entens allò de disparar al missatge, disparar al pianista, cosa molt normal en el temps que corren.
En un recent article, el crític Diego A. Manrique explicava que “a la era d’Internet, el periodista prova la seva pròpia medecina”. El crític, en certa forma, acostumat a la clatellada se sent intimidat per la resposta dels lectors. Com Manrique afirma no és una sensació única dels crítics, els periodistes en general sentim l’alè al clatell dels nostres lectors. Sovint dic que el paradigma comunicatiu ha canviat i amb aquest l’ecosistema en el qual vivim comunicadors i públic en general.
No tots els periodistes estan preparats per sobreviure en aquest ecosistema. De l’antiga carta al director hem passat al comentari en temps real i la sensació continua -segur que algú ho havia oblidat- que els periodistes no som impúnes. La professió està desconcertada per moltes coses: precarietat laboral, la introducció de les noves tecnologies, línies editorials confuses i canviants, la pèrdua del monopoli del relat, etc. però juntament amb aquests factors, als periodistes del segle XXI ens costa entendre que podem ser criticats i que l’audiència no està un pas per sota sinó que està a la nostra alçada real. Quants periodistes no volen escriure en blogs per no estar exposats a la crítica permanent? Quan periodistes demanen un control exhaustiu dels comentaris que s’afegeixen als seus articles d’opinió?
Els que van acceptar amagar la seva professió sota l’aparença del pianista del cabaret, veuen ara que el cabaret no s’escapa de la crítica ni dels trets i que el seu vell piano té alguns forats de bala.
[…] per a navegants de Ryszard Kapuscinksi: el periodisme és exigent, sacrificat, exigeix del nostre temps i de la nostra virtut de seguir aprenent dia rere […]
» I ara, què? De becari a periodista Assajos sobre la realitat said this on 3 novembre 2009 at 16:58