desPensaments

M’adono que ja fa més de 4 anys que vaig iniciar aquest bloc i d’aleshores ençà hi he escrit amb una regularitat del tot extranya per a mi. I avui penso:  “Greips, perquè caram escrius al bloc tu?”

El bloc ha estat el meu amic, el meu confessor, el lloc on he vomitat les meves ràbies i frustracions, el paper on he escrit les meves penes i la tarima desde la qual he esbombat les meves crítiques polítiques, socials o de l’àmbit que fossin. Vaig obrir el bloc per mimetisme i ara el veig com a quelcom necessari, com un espai meu on hi puc escriure el que penso amb la certesa que ben poca gent podrà mai senyalar-me pel carrer i dir “greips, que no desPenses avui?!“.

Però no sé amb certesa perquè escric i perquè ho faig com ho faig dient el que dic. A vegades senzillament sento que un determinat tema l’he de publicar al bloc i d’altres l’escrit es queda a les pàgines del bloc que hi ha sobre la taula i no fa el salt a la versió digital. A voltes he escrit apunts extremadament dolorosos però que en obrir-los al món m’han ajudat a relativitzar; d’altres he fet homenatges a qui creia se’ls mereixia i escarni a qui m’havia fet mal. A vegades he escrit coses de les que me n’he sentit orgullós, i d’altres autèntiques barbaritats que mostren la mesura de la meva persona real. En aquests quatre anys he passat diferents etapes personals que he reflectit, no podia ser d’una altra manera, en la temàtica i to dels apunts. Igualment, la meva actitud envers el bloc ha canviat i si bé inicialment em sentia telepredicador ara és més aviat un lloc de recolliment i meditació.

Perquè escric? I perquè ho faig de forma regular? No ho sé, però ja no escric per a ningú: escric per mi.

Hi ha correus de publicitat que et molesten però no t’alteren, però n’hi ha d’altres que agafaries al remitent i el tancaries a la presó.

Això és el que m’ha passat avui amb un mail spam de Juan Blanco, provinent lanonima.com. El personatge, que no deu tenir punyetera idea de què és el correu electrònic i molt possiblement no té ni punyeteres ganes d’aprendre, m’ha enviat un correu (a mi i a centenars més) “tremendu” . Entrant en detalls, l’esmentat correu m’arriba sense res al contingut, un subject en majúscules (LANÒNIMA IMPERIAL EN HOLLYWOOD / NEWSLETTER 06/09), un llistat d’aproximadament 1000 adreces de correu al destinatari (que tothom pot veure i copiar si li plau) i dos fitxers adjunts (un .doc i un .pdf). Ni cap “Hola” ni cap “Adéu” ni tan sols un “Perdoneu la molèstia“.

I mirant, veig que amb el correu enviat ha trencat com a mínim dues lleis, fet que el converteix en un delinqüent a més d’un pesat, un maleducat i un ésser que s’hauria de mantenir lluny de les màquines. Perquè, i això ja no ho miro, molt probablement l’haurà enviat mitjançant l’Outlook, fet que als meus ulls és suficient per tancar-lo de forma indefinida en un penal al mig del mar.

Aquests darrers dies hem pogut assistir a la successió de burrades en boca dels polítics i demés integrants del políticamentcorrectisme d’aquest nostre país. Tots han animat a la gent a celebrar els èxits del Barça amb “civisme“, és a dir, sense destrossar res (concepte que no té res a veure amb el significat de “civisme”). I l’endemà, després de les càrregues policials tothom opinava la seva dient com i on haurien de ser els festeigs populars i espontanis.

I és que no m’entra al cap que no puguin entendre que els aldarulls i destrosses és lo normal, i que lo anormal seria que no n’hi haguessin. Cal assumir les “pèrdues” (pagades per les asseguradores, que per això estan) ocasionades per les destrosses ja que són la contrapartida als guanys de tenir un negoci al centre i el nom de la ciutat en boca de tots mercès a un club de futbol  que es passeja pel món amb el nom de la ciutat.

Perquè si tu tens una multitud que s’ha passat dues hores devant un televisor cerveses en mà i en un moment de borratxera etílica i emocional col.lectiva s’ajunten en una festa espontànea en un lloc molt apretat… què passarà? Doncs que d’entre aquestes 50.000 persones n’hi haurà 50 que buscaràn brega. I si apareixen els anti-avalots aleshores tens les corredisses, enfrontaments i destrosses més que assegurats.

I si un dia no apareguessin els anti-avalots? La multitud seria capaç d’autoregular-se? Ho podriem provar.

Com més voltes hi dóno més convençut estic que la UE és un error monumental. Podria no ser-ho, podria semblar una bona idea, però s’ha convertit en un monstre que ens engoleix a tots i difumina els poders que ens governen de forma que ens és absolutament impossible canviar cap inèrcia.

Fa anys que afirmo sense rubor que el millor sistema de Govern és aquell que es basa en petits territoris auto-governats. En el meu propi imaginari el món ideal s’assembla al que va existir durant el període d’esplendor helena en la qual les ciutats es governaven a elles mateixes: les ciutat-estat. Em sembla incontestable que governar un petit territori és més possible que un de gran, donat que coneixes allò que governes i, més important, et coneixen aquells a qui governes. Per això, en petites comunitats el sistema polític emprat perd importància i aquesta és traspassada a la persona que governa. És a dir, no és tan important l’embolcall com el resultat, i en cas que aquest no sigui satisfactori resulta molt més senzill demanar explicacions al responsable o, arribat el cas, reemplaçar-lo per un altre.

En el que anomenen construcció europa els trets han anat cap a la direcció oposada: els governants prenen decisions que afecten territoris i persones a qui ni coneixen ni coneixeran mai. És més, a la majoria dels que tenen el poder de decidir ni tan sols els preocupa el que passi al món real. Aquesta gent viuen en un món paral.lel, un món molt car (d’aquí els seus sous) i amb moltes pressions dels lobbies transnacionals per aconseguir lleis que els serveixin per a les seves finalitats econòmiques. Al poble, allunyat dels centres de poder e incapacitat per vislumbrar qui és que decideix cada cosa només li queda la opció de posar-se d’esquena i fer com si els manaires no existissin, exactament el mateix que fan els eurodiputats.

I és que té alguna mena de sentit que un oriund de St Carles de la Ràpita faci lleis que poden afectar la vida diària de persones que viuen, per exemple, a Tullow (Irlanda)? O que un diputat polonès decideixi sobre la connexió a Internet d’un portuguès? Cap, no té cap sentit i, a més, resulta casi pornogràfic.

Però ells, els que manen, estàn molt bé com estàn i lògicament no faran cap llei que els hi prengui el poder i el torni al poble.

Una de les herències ja pràcticament genetitzades de la cultura judeo-catòlica en la que ens hem criat és la sagralitatzació de la vida humana i el temor a la mort. Considerar com a sagrada la vida humana ens ha portat a situacions absurdes com la penalització del suïcidi, l’allargament de la vida humana “per se” fins al total deteriorament del cos i la ment i el despreci de la vida animal i vegetal que ens sustenta.

Però jo ja fa un temps que hi dóno voltes i he arribat a la conclusió que la vida humana ni és sagrada ni ha de ser tractada com a tal. És més, en la meva concepció dels homes com a animals el sentit vital rau en el propi cicle natural i converteix l’existència de Déu en una necessitat filosòfica humana i no en un fet.

Un cop alliberat de Déu com a justicier i de la vida humana com a sagrada, afirmar que algú o altre fóra millor mort que viu no se m’apareix com un sentiment dolent sinó com un alliberament. És sota aquesta perspectiva que sento que l’eliminació sistemàtica de l’actual classe dirigent (política i empresarial) mitjançant una revolució representaria un bé per a tothom i no un acte mereixedor de càstig. Tanmateix puc afirmar sense sentir-me malament per fer-ho que els problemes de la Terra són deguts única i exclusivament a la superpoblació humana, i per tant aquesta hauria de ser disminuida fins a aconseguir que fóssim com a màxim una tercera part dels que som ara.

Lògicament, veure la vida com a un cicle i no un sagrament fa que la pugui valorar en la seva justa mesura però no m’eximeix del sentiment de pèrdua quan és algú dels meus propers qui deixa de viure. I això s’explica mitjançant els cercles concèntrics: com més aprop del teu interior sigui una persona que es mor més sentiràs la seva pèrdua.I, per tant, el meu sentiment devant la mort de personatges instal.lats als Parlaments mundials i corporacions transnacionals seria tan intens com el que sento quan un mexicà desesperat s’ennuega atravessant el riu que separa Mèxic dels Estats Units.

Què es podria fer amb 150.000.000.000 (150mil milions) de pessetes?

Doncs es podria repavimentar i arreglar totes les carreteres de les comarques catalanes i doblar-ne la majoria. Es podrien construir CAP’s, llars d’infants, hospitals i geriàtrics arreu de la geografia catalana. Es podria teixir una xarxa de transport públic per carretera que no fes imprescindible tenir cotxe quan vius fora de barcelona. Es podria fer, per fi, la connexió directa ferroviària entre Girona i Lleida via Manresa e Igualada i teixir una xarxa de rodalies al voltant de cada capital catalana. Es podrien crear centres de recerca i desenvolupament a comarques i donar així sortida als joves no urbanites. Es podria…

A comarques es podrien fer meravelles amb tots aquests diners. Però a Barcelona amb tots aquests diners només fan una cosa: una estació de tren.

Quan alguna cosa no funciona bé és una bona idea frenar i tenir un cara a cara amb un mateix. En el cas de col.lectius aquest cara a cara es pot reduir a una taula rodona on s’admeti que no tot gira rodó i s’identifiquin els problemes. Un cop el problema ha estat identificat resoldre’l és el més senzill.

Els Mossos, i sobretot la seva direcció, haurien de frenar i pensar. No és lògic que a cada acte gran on apareixen els mossos acabi amb un descampall de ferits, detinguts i fotos als diaris. Senzillament, no és normal. T’ho miris per on t’ho miris, no és normal. Pots empescar-te justificacions a cada assalt, però saps que fins que vas arribar tu això no passava.

I mira que em toca molt els ous admetre-ho, però la Policia Nacional tenia més mà esquerra. Suposo que ho feia els anys d’experiència i la certesa que en grans multituts la millor solució és deixar que s’auto-reguli. I, en carretera, la Guàrdia Civil no et tenia acollonit amb controls i radars com ara passa amb els Mossos.

I és que ha sigut arribar “els nostres”, els Mossos, i ja no hi ha qui condueixi tranquil o qui vaig a una concentració multitudinària sense evitar alguna càrrega policial.

Alguna cosa no fan bé i millor que ho arreglin. O que tornin els altres, així com a mínim no sentirem (més) vergonya de nosaltres mateixos.

En les darreres setmanes E(RC) ha destapat finalment l’essència del seu projecte polític. Finalment s’ha fet gran i ha centrat el seu projecte polític en una ideologia d’esquerra que pretén trobar una majoria de votants que li donin el seu suport per tal de poder governar en solitari i, aleshores, iniciar un procés autodeterminista que desemboqui en la independència de Catalunya. Així, embolcallat en una bonica retòrica transgressora E ens explica que, de fet, la seva aposta real és perpetuar el model actual.

Perquè una majoria de persones votant un sol partit que a més es sitúa en una sola banda de l’hemicicle és, ras i curt, impossible d’aconseguir.  En d’altres societats i/o sistemes electorals podria ser factible,  però en la nostra no ho és. I, molt possiblement, ja no ho serà mai més.

I així, veiem com un partit polític aparentment transgressor resulta no ser res més que un garant de l’status quo actual, ja que al cercar un objectiu impossible es veu abocat a jugar amb el present per tal de no quedar-se’n fora i esdevenir passat.

Mentalment ja ho veia, ho tenia claríssim. Tenia la ubicació, els requisits, la situacio en el temps i, sobretot, la disposició mental. Tirar-ho endavant significava anar en contra de varis dels meus principis però un ha de ser flexible i recordar que els principis es poden alterar i adaptar a les situacions de la mateixa forma que les situacions s’adapten. O sigui que si el projecte implicava posar-me en arenes movedisses o, com a mínim, en unes arenes movedisses desconegudes doncs endavant.

I, de cop, plas! Quan menys m’ho esperava, quan creia tenir-ho tot lligat i ben lligat va arribar la negativa. El punt 0, la pedra de toc que ho feia girar tot desapareixia. Com un dòmino, tota la resta de conseqüències anava caient devant meu. Així, mentre veia totes les peces del dòmino caure una rera l’altre em va anar agafant una mena de no-se-què que em feia enfadar amb el món. És a dir, un s’esforça a adaptar-se a una realitat diferent i quan ho fas aquesta torna a canviar! Però on és vist això? Que potser es pensa que és senzill trobar les raons necessàries per autojustificar-se devant un canvi de principis?

Però quan més immers estava en la batalla dialectal amb la Realitat em vaig adonar que, de fet, no és ella la que canvia sinó jo qui la feia canviar. I vaig començar a revisar tot el projecte i vaig veure que, tot plegat es podia fer de forma encara millor sense haver de canviar els meus principis. Que, de fet, tot aquesta transgressió de mi mateix l’havia fet perquè jo havia volgut i no perquè fos imprescindible per al nou projecte. I que entre totes les realitats possibles jo podia agafar la que s’ajustés a mi i viure-hi còmodament, en comptes de triar-ne una que em fes sentir malament.

I de cop, vaig entendre que podia seguir sent lliure i amo de mi mateix. I vaig somriure feliç.

Avui tothom parla de l’Iniesta, de l’àrbit, del Drogba, del Pep… i ningú sembla recordar que hi ha hagut un jugador clau en aquesta eliminatòria sense el qual segurament no hauriem arribat a la final. I és curiós perquè quan té un mal partit o errada puntual tothom es recorda d’ell però quan ens salva partits i/o eliminatòries sembla com si no hagués existit.

Fa uns anys gràcies a ell vàrem guanyar la Champions a Paris. I ara, gràcies a ell hem arribat a la Final a Roma.

Gràcies Victor Valdés!!! 🙂