Hola!! Ja torno a ser aquí amb un nou article ^^

Aquest cop parlaré sobre les orques, però hi ha dues parts: La part d’informació i la part d’identificació, que les faré en dos posts diferents. Aquest és el post on us donc informació general.

El motiu d’aquest post és que no deixo de veure a tot arreu que a les orques se’ls anomena balenes i el nom comú en anglès és “killer whale” (balena assessina).

Les orques (Orcinus orca) són dofins, els més grans que existeixen, però dofins; i si se les anomena balenes és pel seu gran tamany, però segueixen sent dofins.

El nom de balena assessina ve donat pel seu tamany i el seu comportament. L’única similitud que tenen amb les balenes és el seu tamany, ja que les balenes tenen barbes i mengen plàcton; en canvi, les orques tenen dents, són carnívores i mengen peixos, foques, pingüins i fins i tot cries de balena. És per aquest motiu que les les anomena “assessines”, perquè són un dels depredadors més grans del mar, superant al tauró, i la seva manera de caçar és ferotge, pot ser que abans de menjar-se la presa juguin amb ella com si fos una pilota i que la causa de la mort siguin els cops que rep mentres juguen amb ella.

Hi ha tres tipus d’orques: Transitòries, residents i Costaneres.

Aquest tipus d’orca, generalment, viatge en grups de 7 a 8 individus i no sempre resten juntes com una unitat familiar, a diferència de les residents.

El primer fill normalment es queda junt a la seva mare fins a adult, però no és estrany que la descendència masculina subseqüent es dispersi una vegada que hagi arribat a la maduresa.

Les orques transitòries són, sovint, vistes navegant al llarg de la línia costanera, caçant preses que, normalment, inclouen foques, marsopes i lleons marins. Sovint, per evitar que la presa s’escapi, la neutralitzen abans de matar-la; això pot involucrar llançar-la pels aires i colpejar-la amb les seves cues, apretar-la, deixar-se caure sobre ella… El procés sencer pot ser, a vegades, bastant llarg; semblant ser com una tortura per a la presa, però és principalment per a la seguretat i l’entrenament de les orques més joves, que així és com aprenen les tècniques dels adults.

Les femelles transitòries es caracteritzen per posseir aletes dorsals més agudes que les residents, mentres que els mascles residents posseeixen aletes dorsals, normalment, marcades amb infinitat decicatrius resultants de la caça i captura de preses.

A diferència de les residents, les transitòries viatgen sovint i cacen en solitari. El rang de distribució de les orques transitòries va del Sudest d’Alaska fins a Califòrnia.

Les orques residents són les poblacions més vistes normalment, i sovint són observades en aigües costaneres. Les femelles tenen, com a característica distintiva, la punta de l’aleta dorsal arrodonida, acabant amb una cantonada afilada.

Són de menor tamany que les residents i les transitòries.

Es coneix molt poc sobre aquest tercer grup d’orques; Es suposa que passa la major part del temps a mar obert. També es sap que viatgen en grans grups (60 individus), que fan molts sons (el que descarta la possibilitat de que s’alimentin de mamífers) i que posseeixen les aletes dorsals en forma de corba (fet que, a diferència de les altres, fa més difícil deferenciar el mascle de la femella).

Pel que fa a la seva dieta, potser s’alimenten de taurons i rajades, degut a que fan molts sons i tenen les dents desgastades (el que impossibilita que s’alimentin de qualsevol tipus de peix).

Normalment, les orques cacen als pinnípids mentres neden, però hi ha un grup d’Amèrica del Sud, més precisament a la península de Valdés (Argentina), que ho fa d’una manera única entre totes les poblacions d’orques. Des de febrer fins l’abril (a Punta Nort), i entre setembre i octubre (a Caleta Valdés), aquests cetacis utilitzen una tècnica de caça molt partiular, el varament intencional.

Aquesta tècnica consisteix en agafar la seva presa (llops i elefants marins) quan aquesta es troba pròxima a la vora del mar. Les orques la localitzan a través de l’ecolocalització (emissió de sons) i no visualment. Aquesta caça tan particular és molt f arriscada, ja que hi ha moltes possibilitats que, durant l’intent d’atrapar la presa, quedi varada permanentment.

Una altra particularitat d’aquesta manera d’alimentar-se és la baixa tassa d’èxit, siguent aquest un punt important degut a l’alt desgast calòric que realitza l’animal. Comportaments similars s’han observat a les illes Crozet, al sud del continent africà, amb la diferència que, en aquest cas, no arriben a sortir de l’aigua.

El varament intencionat només l’utilitzen un determinat grup d’orques perquè les tècniques de caça es transmeten de mares a fills i, per tant, només es transmet de generació en generació en una mateixa manada.

Situat entre Espanya i Marroc, és un petit estret de 14Km d’amble pel qual creuen tonyines i diverses espècies de cetacis que migren entre l’Oceà Atlàntic i el Mar Mediterrani. Aquí, les orques, no són animals residents, la seva estada a l’estret coincideix amb la migració de la tonyina vermella. Durant la mateixa, molts pescadors pesquen tonyina amb seda. Quan una tonyina pesca el sedal (ho fa a aigües molt profundes, a més de 200m) la tripulació del vaixell la tracta de pujar ràpidament. Quan la tonyina s’acosta al vaixell les orques la mosseguen i se l’emporten.

Podria posar més tècniques de caça però no acabaria mai i ja he posat la més característica, que només l’utilitzen poques orques, i la que podem trobar a les nostres aigües.

Ara posaré la seva classificació per demostrar que són dofins i no balenes.

– Regne: Animal

– Phylum (tpus): Chordata

– Sub-phylum: Vertebrata

– Classe: Mammalia

– Ordre: Cetacea

– Subordre: Odontoceti (cetacis dentats)

– Família: Delphinidae (dofins marins)

–  Subfamília: Orcinae o Globicefalinae

– Gènere: Orcinus

– Espècie: O. Orca