Monòlegs políticofestius

Continuaré els articles sobre l’agnosticisme el dilluns, ahir em vaig deixar l’arxiu a mitges a l’Autònoma i es fa difícil tornar a escriure quelcom que ja has escrit. D’altra banda, ja us veig prou distrets, buscant a Déu.

Ahir llegia al Punt un article molt bo d’en Miquel Pairolí sobre Ciutadans. Sí, m’havia fet el propòsit de no escriure sobre ells, jo, sembla que identitari irredent, que sembla que només pensi en banderes i fronteres, però vaja, jo que em sento ciutadà, no m’agrada que el concepte quedi reclòs i lligat a una gran mentida de màrqueting. També podria haver escrit que als Ciutadans se’ls veia la poteta de llop, però corria el risc que tingués algun error tipogràfic que m’hagués dut problemes.

Sembla que en Rivera és només a Catalunya que amaga les vergonyes, doncs. Dir a Madrid allò que esdevé el teu programa de futur és fàcil.

I, de fet, no hi hauria cap problema. És evident que, per sentiment o obligació, els partits amb un referent jeràrquic a Espanya (avui em sento políticament acorrecte), han vist darrerament modificats els seus postulats a nivell de Catalunya.

En el cas del PP, crec que és una estratègia de doble xarxa per provar de pescar en el món convergent de dretes i per efecte d’un dirigent que mai no acabes de saber què pensa tot i ser convincent, allò del viatge al centre (deu ser al de la terra com en Verne, perquè sembla que mai no hi acaben d’arribar).

En el cas del PSC-PSOE, es donen una sèrie de fets conjunturals de canvi de tendència en l’ideari del partit que ha fet variar els posicionaments. Cal un temps i potser una legislatura per veure si és una qüestió de pactes o pel que sigui.

Llavors, és clar, quedava una part existent de la societat catalana, ens agradi o no, sense referent clar polític. A qui voten els 180000 oients de la COPE a Catalunya? Una part, en funció del seu eix, votaven PSC-PSOE (via Foro Babel, un intent gens guarnit de tornar-se a carregar la llengua com si tinguessin un encàrrec diví) o bé el PP. Quan, per estratègia o pel que sigui, aquest sector no té referent clar, calia cercar-ne un altre.

I aquest ha estat Ciutadans. Ara bé, en aquest cas, el que no es pot fer és posicionar-se amb un pseudodiscurs populista i demagògic, és a dir, allò que hom vol escoltar. L’anàlisi fàcil sempre és dir allò que els altres volen escoltar. El difícil és convèncer amb el discurs que la gent no sempre vol sentir. Per tant, diuen que estem farts de debats identitaris i que volem que es solucionin els problemes de la gent.

Què és que els debats identitaris no estan farcits de debats sobre problemes, competències (lligades de fet a incompetències de qui les té, o el que hauria d’anar sobre rodes no hi va, per exemple) i finançament per tirar endavant un projecte nacional? Els partits han d’oferir la visió de societat que volen en el futur, no?

Perquè és clar, una cosa és que no tinguis la majoria social suficient per tirar endavant el teu projecte i calgui cercar el comú que tens amb altres (tipus Entesa, que sempre et deixa un percentatge important del que creus aparcat momentàniament), i l’altra que el teu discurs per arribar al poder o a la quota de poder justa que tinguis, no sigui ben bé el teu ideari. I això és molt diferent.

Veig el partit dels Ciutadans com una barreja d’ideari i d’oportunisme que “bacila”. Explico aquest darrer adjectiu. Quan la societat té les defenses baixes després d’un procés de discussió llarg i feixuc com el de l’Estatut, apareix un partit que diu renegar d’aquests debats. Però en el fons no ho fa. Això és el que fan els bacils de Koch que condueixen a la tuberculosi.

Què fa un partit d’aquests? Va a les zones on hi ha problemes i petits conflictes i prova de fer-hi falca, tot dient allò que volen sentir els altres. Com un modista que fa partits a mida. I diuen: no volem parlar de debats identitaris. Però, ai las, el temps sempre dóna i treu raons. I llavors vas a Madrid i dius que voldries que algunes competències les tinguessin ells. I que caldria homogenitzar els continguts curriculars d’Història de l’Estat. No, un bon minyó no identitari no diu aquestes coses, no? On queden els famosos problemes de la gent? Amb això sembla el discurs del PP. 

Què podem o hem de provar de fer? En principi, no caure en la seva trampa. I, després, vacunar la societat perquè no es xopi d’aquest discurs. Com? Amb molta pedagogia, a cara descoberta i la consciència tranquil·la. Doncs, som-hi, que per això estem.

This entry was posted on desembre 16, 2006 at 11:36 pm and is filed under Independència!. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.