Fer-se al càrrec no és una frase feta (I)
Avui no entraré en picabaralles polítiques. Ja sabeu el que penso. Avui parlaré d’una cosa força personal que fa temps que hi dono voltes. On acabes tu i on comença el teu càrrec o a la inversa.
Abans de ser el que sóc ara, ja era independentista i gracienc. Abans de ser militant d’Esquerra, ja era independentista i gracienc. Abans de ser conseller, ja era militant que inflava globus i repartia xocolata. Abans de ser portaveu, ja feia comissions. I ara sóc la suma de totes aquestes coses. Però tot i així, cada nou canvi, possiblement incorpora canvis i pèrdues.
Quan vaig decidir que volia fer lluita política, o activisme, o militància, ja sabia que hauria de prescindir de certes coses que venien de viatge amb mi. Més lectura i la cuina són possiblement les dues coses que he hagut de deixar, a banda de fer més intermitents les quedades amb els amics, les partides de risk i les cerveses del capvespre. Una tria, que com tantes, fem conscientment o no, però que assumim i en fem camí.
Aquests dies han passat tot de coses que et fan pensar, tema enllaços i diverses converses. Això i tenir una estona per pensar (gràcies altre cop als programadors televisius que donen un cop de mà, no fent res de bo per cap canal, que és quan ho vaig començar a redactar).
El raonament del dia del congrés d’aprovació de les llistes d’Esquerra d’en Portabella i la Pilar sobre conciliació laboral i familiar (i d’entitats, afegíem amb en Roger) m’ha dut a reflexionar sobre què som i com ens veuen.
Certament, tots aquells que hem conegut per la nostra vessant política és lògic que ens vegin així, atès que és l’únic lloc on interaccionem. Però, massa sovint, veus que es sobrepassa la qüestió política i envaeix sense demanar permís l’àmbit més personal, i la crítica política es pot convertir en personal i això se’t fa estrany.
Tot plegat et fa pensar en aquell article sobre què és cada cosa què fem. Un bloc és el teu bloc o el del càrrec? I les teves opinions? I les teves paraules o els teus silencis? Tranquils, no és que em senti pressionat o estressat, és tan sols que de vegades cal aturar-se i veure si tens vertigen, tot gira ràpid, massa, i allò que fas amb el sentiment i sense escut et pot fer rebre alguna batzegada. I t’has d’aturar i donar un parell de voltes més a les coses per saber on ets.
Possiblement ara entraré un una dinàmica nova per mi, que és la campanya electoral, allà on abocarem el temps que puguem, i les coses seran possiblement més tenses, però espero que ens sortim tots plegats amb la força dels arguments i no el de les desqualificacions. Segurament és una de les coses bones que té un bloc. Pots fer pedagogia (no, maurici? I en Maurici sap molt bé que, si només dubta, poca cosa té. En Maurici sap què fer, farà un bloc i sortirà al carrer, 🙂 ) i també pots desfogar-te a diferent nivell d’allò que sents en cada moment.
març 29th, 2007 at 2:54 pm
perdona Àlex, “globus i repartia xocolata?”:-o
avui hi ha un ambientillu pels blocs com el de fa un temps, oi? i s’està a gustet, entre el Mauri, les cosetes de la lluna i el mussol, i tal…sóc jo o la paella que m’entrava al menú?
pd:he firmat a seques però en aquest bloc potser millor especificar que no treballo a l’ajuntament;-)
…tot i que fa un temps dubtaria:-)
març 29th, 2007 at 3:09 pm
Des que estic ben aprop de la política que els polítics feu al Districte, he arribat a una conclusió gairebé elevada a categoria de dogma: un/a bon polític, per ser-ho, abans ha de ser conseller de Districte, fer molta feina, posar-hi moltes hores, tenir molta paciència, i treballar de valent. I tot plegat a canvi, econòmicament parlant, de res. El polític, sigui del partit que sigui, que prèviament ha passat un temps o uns anys per aquesta fase, a mi em mereix molta confiança. Tothom es pot espatllar, clar, però un “conseller” és difícil que oblidi aquest temps. Temps de veïns, d’amics, de blocs, de tocar realment carrer, de fer un mitin dos minuts després d’haver estat repartint propaganda… als que diuen “tots els polítics son iguals” jo els respondria: n’hi ha d’una mena que sí que s’assemblen força, però en el sentit més noble de fer política entesa com a voluntat de servei a les persones.
(Juer, lo meu si que es de paella i cervesa. Li dono a “envia” ràpidament o m’en penediré.
Carles
març 29th, 2007 at 5:13 pm
Aquesta reflexió esta molt be. Només dir que el que realment vol fer politica, a més de dedicar moltes hores, esforç i treure temps del teu racó particular, ha de pensar que avui hi ets i demà et quedes en un racó. La politica, pràcticament sempre, és o hauria de ser un parentesi en la vida. Encara que a alguns els agafi tan fort que després per compromisos propis o aliens ha de continuar i continuar. Aquests normalment no son els municipalistes. Tots hauriem de tenir un moment a les nostres vides per dedicar al be comú, sense esperar més que la satisfacció propia i, si tens sort, el reconeixement d’algú, i si en tens més, pocs enemics.
març 31st, 2007 at 4:18 pm
treballar a canvi de res. i tota la gent que tira endavant les entitats o associacions de la Vila que son el motor verdader de la ciutadania, que? Despres de la seva feina,tambè li dediquen hores i hores, dissabtes i diumenges a que la Vila un dinamisme efersvescent, i qui els coneix, qui els recorda.? Clar, no van per a politics.
març 31st, 2007 at 4:20 pm
n
volia dir ” a que la Vila tingui un dinamisme..”
Perdoneu
abril 1st, 2007 at 7:09 am
Àlex,
Sempre que l’independentisme aconsegueix aparèixer en el panorama mediàtic com el que és, una opció lligada al sentit comú, als interessos de la societat catalana en ple, tinc una gran alegria.
Per això m’he alegrat molt de llegir que un jurista de prestigi com l’Alfons López Tena, del Consell General del Poder Judicial, aposta per la independència de Catalunya. És una gran notícia. La qüestió és que acaba de treure un llibre, “Catalunya sota Espanya”, on és molt dur en la seva crítica de la “democràcia de baixa intensitat espanyola”. I encara m’agrada més que en López Tena hagi estat conseller nacional de Convergència Democràtica de Catalunya i nomenat vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta de CiU. Tan de bo a la cúpula de CiU hi hagués gent tan clarivident com ell i els servís d’exemple.
En una entrevista a l’AVUI (diumenge 1 d’abril), López Tena diu que “Catalunya no podrà sobreviure com una societat viable, en cohesió, si esdevé una província d’un Estat que hi està en contra. Sense un Estat propi Catalunya està abocada a una crisi social profunda d’aquí a no gaire temps.”
Alguns fragments del llibre (publicats a Vilaweb):
«La baixa qualitat de la democràcia és indispensable per assegurar que tots els òrgans de l’Estat bloquejaran les pretensions de les nacions minoritàries i decidiran contra llurs institucions, empreses i interessos. Només una dictadura electiva assegura prendre el control d’un banc basc processant tot el seu Consell d’Administració per, després, aconseguit el poder, aixecar el processament; només així es fa possible tenir organismes que fan de ventrílocs del Govern espanyol i autoritzen els projectes empresarials espanyols però no els catalans; aquesta és la manera de poder tancar diaris i empresonar periodistes, com al Marroc; il•legalitzar partits polítics, com a Turquia; prohibir campanyes electorals, com a Bielorússia; repetir eleccions quan no guanya el partit del Govern, com a Sèrbia; i nomenar els presidents de 13 de les 15 més grans companyies, com a Indonèsia; actuacions totes elles esdevingudes durant el Govern d’Aznar.»
«Sembla una llei inexorable de la natura: canvien els reis i els governs, cauen monarquies, governen repúbliques, acabdillen generals, i el dèficit fiscal català sura amb plena salut a través de totes les convulsions del segle, amb una gravetat i importància creixents.»
«Ara el projecte nacional català pot ser engrescador no només per a aquelles persones que se senten catalanes, i per tant maltractades, sinó pels que se senten espanyols i ciutadans de Catalunya, i per tant maltractats; perquè el maltractament també el senten.»
«Tot el segle XX sí que teníem interessos comuns amb un projecte espanyol il•lustrat, ens interessava a espanyols i catalans integrar-nos a Europa, ens interessava a espanyols i catalans la desaparició del poder militar […], l’establiment de la democràcia; però tot això ja s’ha fet, ja som a Europa, ja som a un règim democràtic, encara que de baixa qualitat, ara ja som a la moneda europea, i per tant ara ja no hi ha projecte comú.»
«El miracle de la nostra supervivència nacional, i l’anomalia que representem en una Europa on nació rere nació ha assolit la independència o ha desaparegut per assimilació, no és sostenible indefinidament. Ens cal, com a tota nació, un marc de poder per continuar existint, perquè no ho podrem fer si som en un Estat que ens és contrari.»
abril 1st, 2007 at 10:34 am
Cani, Carles, Eloi,
enceteu un debat interessant i amb coneixement, crec que els que ens dediquem a la cosa municipal (en podríem “res municipal” tenim molt en comú amb la gent de les entitats, no es tracta de penjar medalles només a uns o altres.
De fet, crec que són complementaris, és a dir, allà on hi ha un interès per a fer feina s’omple de gent que dedica part del seu temps perquè hi creu. De la mateixa manera que algú algun dia passa a formar part de la junta d’una entitat com a procés, el mateix succeeix en la política, hi arriba i prova de fer el millor que pot en cada moment, tenint en compte el que creu i el que creu el seu partit. No crec que siguin antagonistes, sinó que prenen diferents parts del mateix acord.
abril 1st, 2007 at 10:51 am
Per cert, jack monterey,
veig que estàs molt assabentat del que passa al país, ho deixaré per un altre article.