Monòlegs políticofestius

(per aquells que no entendran res, a Gracianet hi ha un concurs de contes que incloguin els noms dels blocs. M’he permès moltes llicències poètiques i polítiques, ja ho comprovareu, per poder posar-los tots els que estan a la llista. Més endavant posaré els enllaços)

Era Sant Jordi, però no restava al país. Feia dos anys que estava a Anglaterra. Sí, ho portava bé, hi estava bé, però sabia que un dia com aquell era especial. I va deixar córrer la imaginació cap a la gent de Gràcia, que pels anglesos no era ni un petit racó de món, tan sols.

També era el patró d’aquell lloc, les banderes de Sant Jordi estaven per tot arreu penjades. Pensaments li venien al cap i en feien un pentagrama malgirbat, pensaments de Festa Major, pensaments de casa. Era el 2010 A.D. Ara tot eren records que li venien subtilment però sense demanar permís. Com si li volguessin parlar a cau d’orella, que sense preguntar “li importa si parlo?” se li presentaven mostrant una i l’altra cara. Del món només sabia el que llegia. Tot se li feia, un dia com aquell, cada cop més lent com la faula de la Tortuga. De Gràcia en sabia a través dels blocs. Sí, Gràcia, neta i farcida de records i cicatrius.

Sí, el nou idioma li era estrany, i no se’n sortia, com el dia que va voler traduir literalment que estava fent la viu-viu i la gent va entendre que havia dinat la closca de la poma. Idioma i comunicació. Provava d’escriure un article però amb prou feines en feia assajos. Sobre la realitat de Gràcia en sabia poca cosa, tot i que llegia molt des de qualsevol bloc. De Ricard Martínez sabia el que tothom. Tornava a ser l’alcalde de Gràcia. Viva i combativa, la seva neboda li ho havia explicat en un missatge a la vegada que li explicava que havia fet un grup de música, Ameba takada. Radioactiva era l’adolescència, certament, com quan li va preguntar perquè en l’època d’Internet encara havia trobat missatges dins d’una ampolla a la Costa Brava, sens dubte la poesia de la xarxa, on tota et presenta la vida en un bit, o deu o mil, però curull d’incomunicació a voltes. També li havia dit que hi havia quelcom nou, el tramvia. De Gràcia, a Joanic, fins a la seu de Tijuana Times, a Francesc Macià, el nou diari gratuït que la comunitat mexicana editava en català. La línia Chomsky, com l’havien batejat per anomenar-lo. Va somriure recordant com ho havien incorporat al programa electoral, això els havia donat el 55% dels vots a Gràcia. Res a objectar, el segon partit restava en un 20 %, havia llegit, no recordava ara el bloc. Carabassa, una, mil, havien donat als qui volien una altra opció, que semblaven més cartes de Tatooine d’Star Wars, atès que era política ficció connectar Gràcia amb Cerdanyola, com si fossin escrites per txewaka. Blocs de formigó versus habitatge social, havia estat l’altre gran eix de la campanya del 2007. També l’havien guanyat.

El Parc Güell començava a ser més bonic que mai, li explicaven les cròniques del guirisme. En Territori gracienc, a través del Pla Estratègic “Salvem els nostres boscos”, s’havia reintroduït l’oreneta i el Mussol. I la Lluna, aquell bar de prop de la Plaça de la Vila, havia estat testimoni del dia que van decidir posar-ho al programa. Com si fos una pluja d’idees renaixentista, els Quatre Gats de Gràcia, allà s’hi feien moltes discussions. Eppur si Muove, deia a l’entrada, convidant a recuperar l’esperit de Galileu. Arreglem el món, però comencem per allò més proper.

Havia marxat per feina a Anglaterra i tot es veia borrós en la distància. I encara els anglesos discutien del passat també. Beatles can win, Stones are dead!, deia una pintada dels lavabos del pub, on també va llegir per primer cop el que deia Einstein sobre Déu i com no jugava amb els daus. De Déu poca cosa podia ja dir, però.

Buff, quin merder. Blau era el líquid que queia als lavabos de The Swann, el pub, i sempre el feia pensar en la mar mediterrània i llavors queia absort en els records fins que un anglès ebri li deia “Desperta”. Fer rots era la seva manera de fer-ho, però. Mmm, quina gent, quan es dedicaven a fer castells amb les pintes sempre pensava amb els castellers de la Vila de Gràcia, que continuaven sempre mirant amunt, ara ja amb castells de nou. A través dels blocs en llegia cròniques. Maurici, anessin on anessin, i la nova cap de colla, Meg, no de nom sinó de megalòmana, li explicaven la nova realitat, les gràcies de Gràcia, acudit amanit que sent lluny encara el feia somriure. Allà en la distància, se sentia que ja no era dels més populars de Gràcia. Possiblement mai ho havia volgut ser.

Però els blocs eren el seu lligam amb el seu passat. I el continuava consultant més per costum que per necessitat. Creia. Segurament s’equivocava. El clima inhòspit del seu nou niu anglès li enviava espurnes de vent com cops de bastó. Nariu moquejant tot el dia, sempre feia fred. Això és el que hi ha, pensava, el clima de les Illes no era com el d’Austràlia (tot just feia dos dies havia acabat de llegir el diari d’un aborigen). Gracienc com era, no acabava d’entendre com podia ser que no enyorés tant les places. També havia llegit les reflexions d’un exiliat de la Guerra Civil i una mica se’n sentia. Tothom escrivia. Com una teràpia per interpretar-se, però els records apareixien destrossant-ho tot com un elefant. Trompeta d’en Sam Cook, on era per cantar ara que aquest era “A Wonderful World”?

Ahir tot just havia rebut un missatge d’en Xavier Florensa, un que era Roig i Gracienc. Li deia que pel Casal d’Esquerra tot anava bé. Se’l trobava a faltar, sens dubte. Parlaven i debatien molt, com sempre, una mica de tot i una mica de res.

Aquell cap de setmana aniria a l’illa d’Irlanda, ho havia decidit mentre veia l’enèssima reposició de Sí, Ministre, que pels anglesos ja era com “Verano Azul”, però que a ell el permetia practicar l’idioma i riure. Volia tornar a veure la pintada que deia Tiocfaidh Ar La, remarcada per un estel blanc i la senyera, feta el 1992 però que mig esborrada semblava feta el 1897. Quan encara Cuba no havia iniciat la independència, je je, ja ho estaven pintant. Amb teclat? Qwertyuiop`+? No segur que no, no eren a l’època dels ordinadors, llavors. Deuria ser del 1975. Possiblement també visitaria els companys que estaven muntant la web de Catalans a Dublin, a veure si els podia donar un cop de mà i petar la xerrada per crear un Casal Català a Leicester. Sense compromís però amb complicitat, així li agradava treballar. Volia també parlar amb en Frederic, sempre li ha agradat el que diu. Quequejava una mica, però se l’entenia prou i amb ell sempre reies, segur.

Els amics ja no li escrivien tants missatges, ara penjaven comentaris des del bloc. Del Dani Servià poca cosa en sabia. Mai llegia les seves històries. D’un ex gracienc no en volia saber res, deia, havia trencat amb el seu passat i, també, amb el bloc. Del xurret de veu que li sortia quan era petit ara en sortia sempre un discurs abrandat, com havia aprés al Grup de Teatre Musical. De l’Orfeó Gracienc era, o dels Lluïsos? No ho recordava ara. Ho posava encara al seu ja oblidat bloc. D’en Jordi Fornés tampoc en sabia res, de fet mai no havia sabut massa qui era. Havia estat, sí, de ben petit, bastant Malalt. Xbasquet, Xbox, Xcotxe, tot per ell eren noms estranys, com el qui deia aràdio, amoto. Sempre mastegant el tap d’un retolador Carioca, quan feia ja anys que no es fabricaven. Recordava que formava part del grup de les JSC Gràcia que havia abandonat el partit i s’havien fet militants de les JERC. Sempre amb la samarreta expressament malescrita que deia Rajmones. Com és que no fas nones? Com és que sempre estàs pensant en Gràcia? Era estrany molt estrany, ho feia regularment com qui escriu un diari. De l’Emma, la landlady no en volia parlar, sempre explicant els seus accidents domèstics amb la kettle. Tot l’espai cultural i social del seu cervell restava ancorat en la memòria de Gràcia. La Figurita, glups, figureta (escriure al vespre li jugava males passades) del campanar esdevenia un menage, bloc dur de marbre que restant sobre el capçal del llit el lligava al passat, com escriure un diari. D’una sobra caballa i socialista, que votava per tant Esquerra, n’havia escapat tallant amb la parella, de Gràcia no en podria escapar mai. Potser mai no n'havia marxat.

This entry was posted on abril 24, 2007 at 10:37 am and is filed under Reflexions sobre les petites coses. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.