Com cada any m’he anat apuntant tots els castells que he fet durant la temporada amb els Castellers de la Vila de Gràcia. I mitjançant la taula d’estadístiques que fa cada any el Carles Gallardo dels castells de la colla he fet les meves pròpies estadístiques.
Resumint podríem dir que dels 181 castells d’aquesta temporada he fet el 44’75 % com a baix, el 9’94 % de segon, el 41,4 % en altres posicions i el 3’86 % dels castells d’aquesta temporada no els he fet. Val a dir que dels castells fets en altres posicions hauríem de restar-hi un 11’6 % ja que eren pilars simultanis o vanos i per tant no podia estar ens dos pilars alhora, per tant quedaria en 29,8 % de castells fets en altres posicions.
Les estadístiques complertes i de cada actuació aquí:
Llegeixo que en Joan Lafarga proposa que el local que compartirem els castellers i la Fundació es digui Albert Musons. Només puc dir: Gràcies per donar suport a la nostra idea.
Justament aquest dimarts durant el sopar organitzat pel grup 1850 estàvem parlant d’aquest tema. És molt habitual que els locals de les colles castelleres es coneguin per “Cal” i el nom de l’edifici o de la masia que hi havia en aquell lloc o per un nom relacionat amb la colla.
Entre uns quants membres de la colla, tot sopant, estàvem debaten si s’havia de dir “Cal” o “Can” Musons, ja que ens agradava molt més que “Espai de cultura popular i festa major Albert Musons” (o alguna cosa semblant). Ja que volíem que fos un nom més sentimental, que no fos fred, una nom proper i que tothom el tingués a la ment. Tal com era l’Albert.
Al final no recordo quin nom creiem que fos més encertat si “Can” o “Cal” Musons, però qualsevol dels dos em semblaria correcte. Si fem honor a la veritat la primera vegada que va sortir el tema vam dir “Can Musons”
Va ser durant la reunió de les juntes de Castellers i de la Fundació amb el Guillem Espriu, al febrer d’enguany, per presentar el projecte de local. Entre les explicacions dels plànols, les plantes, els alçats i els perfils, va circular entre els membres de la junta de castellers una llibreta (que dec tenir per casa) amb una frase escrita amb lletra de pal: “QUE L’EDIFICI ES DIGUI CAN MUSONS”
Veiem que no estem sols, i que més d’una persona els hi sembla bé aquesta idea, esperem que la idea finalment es converteixi en realitat, com el local.
Divendres es va votar al Parlament l’admisió a tràmit de la ILP per prohibir les curses de braus.
Per variar tant en el debat del parlament, en les tertúlies, en articles d’opinió o els arguments de partidaris i contraris als toros va sortir la paraula castells.
Que ens deixin en pau! No saben argumentar positivament la seva posició?Ho han de comparar sempre amb una altre manifestació cultural? Sempre han de criticar una altre cosa per tal de defensar el seu posicionament?
Estic fins els cullons que sempre que hi ha aquest debat nosaltres ens toqui el rebre. Deixeu-nos en pau i discotiu-vos sense fotre’ns pel mig. Segur que hi ha castellers partidaris i detractors dels toros, jo la meva posició la tinc clara, però perquè hem de rebre nosaltres a causa de les vostres baralles!
Deixeu-me en pau i jo seguiré molt atentament el debat sobre si s’ha de prohibir o no els toros. I celebraré o no el que decideixi el Parlament.
Com a bon ciutadà dimarts vam col·locar al costat dels quatre cubells d’escombraries que ja teníem, el cubell de l’orgànica.
Com que havia d’anar a la Diputació (al carrer Urgell) vaig agafar la bossa d’orgànica i vaig baixar al carrer.
El tram de carrer on sempre llenço les escombraries hi ha en 100 metres 6 contenidors de rebuig i els 3 de recollida selectiva, però cap de rebuig.
Vaig decidir continuar el meu camí fins la Diputació confiant que durant el camí trobaria un contenidor marró. Els minuts anaven passant i jo ja tenia els dits ben congelats, i del contenidor ni rastre. Havia passat per carrers grans, per carrer petits, per carrers peatonals confiant que en algun lloc o altre en trobaria un.
Finalment no va ser fins al carrer Londres amb Muntaner que no en vaig poder trobar i tirar la bossa amb els residus orgànics de casa meva.
Avui he vist que a uns 200 metres de casa meu n’hi ha un, però en la direcció contraria en que vaig sempre. Ja que en el tram on hi ha els 6 contenidors hi ha el quiosc, forn de pa, super i va de camí per agafar el metro o el bus.
Ara ja se que per tirar l’orgànic hauré de fer una petita volteta, serà una estratègia perquè faci exercici físic?
Dissabte a la nit, després d’anar a fer unes cervesetes me’n vaig anar a dormir ben content escoltant el butlletí de les 3 o les 4, o potser era de les 5 de Catalunya Ràdio. Les primeres noticies era sobre el Referèndum que s’havia de celebrar al cap de poques hores en diversos municipis de Catalunya.
El diumenge al matí, després de fer una parada tècnica a Sant Feliu de Llobregat per omplir el dipòsit i recollir un altre ganàpia ens vam dirigir a Ullastrell.
Allà per tal d’animar a la gent a participar en el referèndum havien organitzat tot d’activitats per nens, paradetes amb productes tradicionals, els gegants feien balls i nosaltres anàvem a fer un taller per la canalla.
Durant les tres horetes que vàrem estar allà hi havia força presència de persones a la única urna que hi havia, fins i tot en alguns moments hi havia cua.
A la nit en veure la participació una petita decepció, tot i que està bé, uns 10 puntets més no hauria estat malament.
Però avui quan m’he despertat he començat a escoltar els retrets entre la coordinadora de plataformes amb algunes plataformes, discussions entre “líders” de les consultes.
Som ben tontos els catalans, que no veiem que si comencem a discutir el dia després de les consultes la noticia no serà la consulta sinó les discussions. No es poden aguantar les ganes de protagonisme, les ganes d’escalar a la política i les ganes de ser uns grans líders de masses??
Sempre hem de fer igual els catalans, sempre ens hem de discutir, desconfiar del paio del costat, dividir-nos i posar-nos traves a nosaltres mateixos?
D’aquesta manera continuarem durant molt temps com estem… i això ja els hi agrada a Castella, que si continuem d’aquesta manera mai ens considerant seriosament.
Vaig passar de la il·lusió i esperança que la gent començava a fer les coses unitariament a la tristesa en veure que tot continua igual.
Cada cop crec que aquell gag de la Vida de Brian sobre els disidents del Front Judaico Popular es van inspirar amb Catalunya.
Aquests últims quatre dies per raons de feina he hagut de seguir i gravar les conferències de Otelo Saraiva de Carvalho que és el polític i ex militar portuguès, que fou un dels principals ideòlegs i lider carismàtic de l’anomenada Revolució dels Clavells, que va esclatar a Portugal el 25 d’abril de 1974 i va acabar amb la dictadura feixista que dominava aquell país des de 1926.
L’he enregistrat entre conferències, debats i entrevistes unes 11 hores durant quatres dies, i de cada conferència podria destacar grans frases o coses que em van impressionar.
Però diumenge entre la conferència i l’entrevista vam dinar a Sant Pere de Ribes, i per casualitat vaig seure el seu costat. I vam haver dues coses que em van inpresionar:
– En un moment que parlàvem d’Angola (antiga colònia Portuguesa) va començar a parlar que li havia dit a Raul, que si Fidel no se que… i de cop diu: Quan vaig parlar amb el Che… Realment impressiona estar amb algú que va parlar amb el Che i amb moltes altres persones rellevants de finals del segle XX.
– També em va explicar perquè va ser la revolució dels Clavells, i que va ser una casualitat. Aquell 25 d’abril del 1974 en un restaurant de Lisboa s’havia de celebrar un aniversari. A les sis del matí un dona que treballava al restaurant va anar a no se quin mercat de Lisboa a comprar Clavells Vermells, quan tornava va topar amb una columna de militar que anava a assetjar el Cuartel de la Guardia Republicana Nacional (els més fidels al regim feixista). Un soldat li va demanar si tenia tabac, i la dona va dir que no. El soldat va agafar un clavell i se’l va posar a la boca del rifle i la resta de soldats van fer el mateix.
Com cada any quan falta pocs mesos pel final de la temporada de la colla, l’equip de video comença a treballar per realitzar el video de final de temporada de la colla.
Aquest any tenim noves incorporacions a l’equip (un becari nou) i m’atraveixo a pronosticar que hi haurà clips molt bons…
Aquest diumenge vaig tenir l’honor de ser jurat del Concurs7 de Torredembarra. Una experiència molt positiva i interessant i que per sort no vàrem haver de prendre cap decisió complicada i ens vam limitar a fer de notaris del concurs. El més complicat va ser el càlcul mental dels punts, perquè m’havia de deixar la calculadora a casa…
Cal destacar que de les 12 colles participants 5 colles van fer la millor actuació de la seva història, tenint el 3d7 amb l’agulla com a castell estrella.
Sobretot vull felicitar als Castellers de Badalona, guanyadors del concurs (conjuntament amb els Minyons de l’Arboç), els Castellers de Cerdanyola, llàstima del pilar caminat que sinó també haurien guanyat i els Castellers de Poble Sec que van aconseguir descarregar el 4d7 amb l’agulla.
I una dada molt interessant dels més de 70 castells que es van alçar només hi van haver 3 caigudes.
El que si que faria de cara a altres edicions, alguna ronda de repetició o alguna desempat perquè no hi pugui haver-hi dos guanyadors.
Molts cops quan un amic t’explica un viatge o veus un documental de viatges surt la frases “Allà són molt hospitalaris”
Doncs aquest és el cas de Palestina, us podria posar molts exemples, però no deixarien de ser tòpics que es podrien llegir a una crònica de qualsevol viatge.
El que m’agradaria explicar va ser una de les grans contradiccions que vam viure allà:
Durant els set dies que la Brigada Castellera vam estar a Palestina ens van allotjar en un “Ressort” que tot i que encara no estava de tot acabat, no vaig acabar d’entendre si ja estava inaugurat o no.
Tot i que nosaltres no vam pagar res, no crec que la Xarxa d’Enllaç amb Palestina es gastes una fortuna amb nosaltres.
Però estar a un lloc on hi havia una de les poques piscines de Cijordània (no crec que n’hi hagi masses) sabent on estàs i com es viu al camp de refugiats que tens a pocs quilòmetres és xocant.
Aquest va ser un dels temes de conversa a les llargues sobretaules que fèiem a la nit quan tornàvem d’alguna ciutat Palestina.
Aquesta és una de les contradiccions que em vaig emportar d’aquelles terres. Com també la diferencia que hi havia entre les cases d’un assentament colon i les cases d’una població Palestines, separats per escassos quilometres.
