El perquè d’un suport: en Miquel
Sí, dono suport a en Miquel Pagès com a candidat a President del Casal. Us diré el meus motius. Voldria sobretot que s’entengués com un escrit de suport en aquests dies de bogeria de campanya, amb un plenari entremig, del qual ja parlaré abastament.
– Ja fa temps, el 2005, vaig acceptar ser conseller del districte. Sincerament, poc sabia com anaven les qüestions internes del Districte. Entre ell i la Dolors em van fer un curs accelerat i constant, i el molt que crec haver aprés els ho dec a ells, i a més gent, però sobretot a ells.
– De seguida vaig percebre que amb en Miquel ens unia quelcom més que la militància. Crec que amb uns quants anys, pocs, per davant, reconec algú de qui em sento identificat i a qui em vull assemblar. El seu tarannà, el seu to i el seu optimisme vital em van fer valorar-lo com alguna cosa més que un conseller tècnic. Fa temps que sé que a més de company, és un amic, i per mi això, en política com en tot, és important.
– M’agrada com, a través del seu bloc, per exemple està fent un procés transparent i a la vegada respectuós amb tothom. M’agrada com sap gestionar un grup i cerca consensos.
– Podria parlar més de les seves virtuts, però entenc que a ell, com a mi, és quelcom que ens incomoda. Només destacaré una, sense intenció de menystenir cap altre company del partit, perquè en el fons parlem de projectes, ho sé.
– Quan vam parlar que fos ell el candidat, em va agradar sobretot el dubte per saber si ho faria bé. És quelcom que valoro molt d’una persona. El pes de la responsabilitat per saber-se plantejar si sabria fer bé aquesta tasca, em sembla d’una base ètica molt important. Ens va demanar 24 hores. Quan el vam tornar a veure, feia aquell somriure d’il·lusió que em va fer saber que interiorment ho havia assumit i havia estat robant hores al vespre tot plantejant-se com volia que anés tot plegat. Els ulls d’il·lusió en una persona de mitjana edat és impagable.
Ja, ja, Miquel, sé que et farà vergonya aquest escrit, però ja saps que en política sóc dels que em mullo.
abril 2nd, 2008 at 7:56 pm
Ho volia escriure al bloc del Miquel Pagés però no hi tinc tanta confiaça.
Un bloc d’un candidat a un càrrec public el puc entendre.
Però un bloc d’un candidat a un càrrec d’una associació privada (com és el cas d’ERC o podria ser dels Castellers o qualsevol altre associació) no ho acabo d’entendre.
No és una cosa que s’ha de quedar dins de casa? Almenys és el que entenc, i el que jo he fet quan m’he presentat en un càrrec. Però la gent és lliure de fer el que vulgui.
Que consti que és de bon rotllo!
abril 2nd, 2008 at 8:10 pm
Ei, Winston, té sentit el que planteges, perquè també ens ho vam plantejar. Veiem als Estats Units com Obama i Clinton fan campanya pública, veiem com els candidats a “quefes” del partit surten dia sí, dia també als mitjans i la Terribas, i vam creure que tenia sentit fer-ho de manera oberta.
Fixa’t que l’important és el to i el contingut. És a dir, convindràs que per exemple, els castellers, no és una cosa que després, cada 4 anys la gent els vota. En canvi els partits sí, i després diem que ens allunyem tots de la política. Crec que està bé, tot i que tot és opinable, que obrim un debat, perquè l’important és que la gent sàpiga què passa dins del partit.
abril 3rd, 2008 at 10:20 am
Sí. Jo tampoc ho entenc… com en Winston… feu com en Carod i companyia, que es dediquen a fer un espectacle poc edificant en públic que l’únic que fa és espantar als votants davant de tanta desunió i tan poca capacitat de treballar plegats…
Però bé… Àlex, si no és demanar molt, perquè et presentes amb una candidatura? Tan dolents són els altres? Si perdeu, plegaràs del districte?
Per cert, al marge de discrepar amb la comparació entre Carod-Puigcercós-Oriel-Carretero amb Obama-Clinton (és com barrejar taules i cadires) mira’t aquets enllaç: http://toniaira.blogspot.com/2008/04/obama-clinton-carod-puigcercs.html
abril 3rd, 2008 at 10:44 am
Jaume, crec que t’equivoques, si em permets.
Un partit ha de tenir debat polític, i ser plural. És una de les característiques d’Esquerra. Una altra cosa són les formes. Si hi ha un debat d’idees constructiu, no hi ha cap problema en fer-ho cap enfora, perquè la gent de fora també s’engresqui.
Dels altres, que són companys i amics, ho recordo perquè és important, al menys per mi, no he dit ni diré males paraules, ni la resta de companys de l’equip.
Tinc un bloc, i la gent entenc que vol que expressi el que penso, i quan no he fet m’han picat el crostó. Quan arribi el congrés del juny, la gent també em demanarà què penso de tot plegat i a qui donaré suport. I em sembla lícit. I passi el que passi dissabte, i passi el que passi al juny, entenc que no em sentiré desautoritzat respecte al districte. Guanyi qui guanyi tindrà el meu suport posterior. Tan fàcil de dir com sovint difícil de fer.
abril 3rd, 2008 at 12:24 pm
Sí Àlex!!! Volem saber què penses perquè guiïs els nostres camins!!!
abril 3rd, 2008 at 12:33 pm
Jaume, intueixo una ironia molt saludable, però prou que evitaré dir el que ha de fer la gent, sé que ho entens. Jo tinc la meva veritat que com deia aquell és un bocí de la real, però és la meva.
El que sí entenc és que que al meu bloc provo de dir allò que crec i creure allò que dic, amb la responsabilitat adequada, és clar. L’avantatge dels blocs és que esdevens gestor del teu propi mitjà de comunicació, entenc.
Quan arribi el moment, amb serenor i tranquilitat i, sobretot, respecte, diré allò que penso sobre el partit nacional si s’escau.
abril 5th, 2008 at 10:49 pm
Àlex, ja sé que això no té res a veure però aquest matí m’he estat recordant de la nostra visita a Pamplona fa uns quants anys (1999?), amb tantes vicències inoblidables… i el famós Dr. Elkarte! Quins temps aquells…
abril 7th, 2008 at 9:46 am
Molt curiós, Uri, justament aquest dissabte en un sopar en vaig parlar i vaig recordar aquell dia a Pamplona, sí, senyor, l’Elkarte, ja ja, quins temps aquells, sí senyor.
Nano, tinc ganes de veure’t, parlem!
abril 7th, 2008 at 9:17 pm
Àlex, més curiós encara perquè dissabte a l’hora de sopar a BCN és més o menys l’hora en que jo ho estava recordant (9 hores menys a l’Oest Americà). Telepatia transoceànica? Quines coses… Tot va venir perque em vaig recordar d’una noia basca a qui vaig empaitar aquella nit i que em va dir que o li parlava en basc o nanai… Ni ser català em va servir d’excusa!