Jo també dic la meva
Dijous va ser un dia nacionalment important, tot i el que algú hagi volgut tergiversar a l’endemà. M’explico.
Vaig entrar al partit, Esquerra, escoltant en Carod, possiblement el millor orador de l’independentisme modern. En Carod ens seduïa i en Puigcercós ens acollia al partit. Aquesta és la sensació que sempre he tingut. Un parlava cap al país i l’altra anava reforçant el partit. Un tàndem que ara es renova formulant-se de bell nou, canviant i compartint papers.
Avui llegeixo que en Carretero, el meu company de partit, crida a fer quelcom prou ambigu. Company, no és això si és això el que realment vols dir. Respecto i envejo el teu abrandament sovint i sovint t’entenc, i a voltes no. Però ets el meu company de partit. Un partit, recordem, on tots som independentistes. I cap altre partit pot dir això, ni fins i tot parlar de majoria. Hagués preferit que sortissis dient. Companys, jo hi aniré el 3, fent pinya i avançant.
Potser és cert que Reagrupament hagi marcat una pressió que de vegades calia, i això és bo, perquè no perdem mai de vista que ens és el que ens va fer entrar a tots al partit sense excepció.
Però ara parlem del Partit, en majúscules, Esquerra Republicana de Catalunya, que amb els seus orígens, records i herències marquen un passat i dibuixen un futur. No hi ha, penso, ni hi haurà cap millor eina per aixoplugar la meva ideologia: d’esquerres, republicà i independentista, tot i que crec que és redundant. Ser d’esquerres implica ser republicà, i ser les dues coses essent català implica ser independentista com a model de país. La resta són autoenganys, permetre la monarquia és un signe d’espanyolisme, i fer veure que ets d’esquerres i republicà i no copsar la independència com a única solució és negar la realitat i apostar per colpejar altre cop la paret amb el cap i la butxaca.
Per sort, no vaig viure mai la crisi del PI des de dins. Ja votava Esquerra, i no ho vaig deixar de fer. Partit, per sobre de les persones i interessos personals. Esquerra, per sobre de ritmes. País, per sobre del present.
He format part de minories, he perdut i guanyat congressos de tot tipus, i en guanyaré i en perdré, i continua sent el meu partit, aquell que acull a tothom que pensa com jo, tot i que no ho vegin tot de la mateixa forma. Part del procés democràtic. Perds, t’atures, penses, ho paeixes i continues pedalant. La resta, no condueix a res.
En Carod ha fet el que havia de fer, el que jo personalment volia que fes. No hem perdut un candidat, hem guanyat un equip millor. Perquè Esquerra ha de ser també un partit d’expresidents, exregidors i exconsellers. Perquè barallant-nos, l’esquerra majoritària és la que manté al Castell de Montjuïc els hereus dels assassins de Companys, els qui tallen les estelades a Gràcia. Carretero, si tu te’n vas, ells no marxaran mai.
abril 20th, 2009 at 9:57 am
He llegit atentament l’escrit de’n Carretero i no he vist cap afirmació que no pugui ser assumida per E. Ell proposa la formació d’una majoria que proclami la independència en el Parlament per després ratificar-ho via referèndum. Fins i tot diu que això ho ha de liderar E.
Així doncs, no entenc pq se li critica que digui el que E sempre diu: quan siguem majoria proclamarem la independència. M’he perdut?
(article d’en carretero: http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=823&Itemid=1)
abril 20th, 2009 at 2:23 pm
Greips,
de fet l’article és prou ambigu, estic d’acord amb tu i menys un paràgraf la resta crec que tots hi estem d’acord. El problema és la notícia de l’Avui, que diu més del que diu l’article i que no ha estat negat, i és això el que em preocupa.
abril 20th, 2009 at 3:55 pm
jo crec que se li entén tot: proposa un front comú E+CiU+EUA+PR+qui-sigui, però evidentment no dóna noms. I tots sabem que als dirigents d’E els hi dóna urticària pensar en una unió amb CiU i d’aquí totes les reaccions tan extremades.
De fet, tot és prou curiós perquè en Puigcercós va proposar exactament el mateix (una unió de forces catalanistes) per anar a Europa.
És trist pq en Carretero no sembla voler marxar d’E, però quan no et volen doncs… has de marxar. I no sé fins a quin punt E pot prescindir d’una persona que va obtenir vora el 30% dels suports fa tant poc temps.
Mirat fredament, tot és una mica esperpèntic oi? 😉
PS: per cert, quin és el famós paràgraf en el que no estaries d’acord? :-O
abril 20th, 2009 at 4:05 pm
Bé, no estic tan d’acord amb tu amb el tema de l’urticària.
El problema és aquest, no voldria que entréssim en un d’aquells processos que no se sap si un vol marxar o el fan fora, perquè el final és el mateix. Et criden a capítol, no hi vas, i al final t’han de fer fora per mantenir l’ordre. Mala peça al teler.
El paràgraf que jo diria diferent és
Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.
Perquè això és difícil de mesurar, el resultat de l’actual pacte serà al final de tot, no abans.
abril 20th, 2009 at 6:01 pm
ah ok, aleshores no estàs d’acord en un detall perquè en tota la resta, on hi ha la “txitxa”, si. De fet, aquest paràgraf (amb el que jo si que hi estic d’acord) és el menys important. Per això no entenc que se li hagi dit de tot per escriure el que tot miliant d’E pensa: cal obtenir una majoria i proclamar la independència. El problema, entenc, és que ell compta amb CiU i qui sigui per fer-ho, en comptes d’esperar que E tingui majoria per ell sol (que mai tindrà).
I E sense el Carretero (marxi ell o el convidin a marxar) perdrà vots (més), contràriament al que Carod ha afirmat aquest cap de setmana. Però no val la pena discutir qui té raó ja que tot plegat es veurà en un parell d’anys. 😉
abril 30th, 2009 at 10:04 am
[…] baixes a diari) i segurament els hi farà perdre el Govern de la Generalitat veiem que l’Alex Lopez, el Carles Alemany, el Ricard Martinez, el Xavier Florensa, el Miquel Pagès, el Roger […]