Noves eleccions, el mateix país?
Afrontem unes noves eleccions, les del Parlament Europeu. A Europa es cou més del que sembla, a nivell docent prou que ho sé quan abans només em calia parlar de lleis de l’Estat i cada cop més he hagut de parlar de directives europees sobre drets d’autor, sobre pirateria i sobre comerç electrònic.
A Europa es vol construir un mercat alternatiu a l’hegemonia nord-americana. L’unió fa la força, diuen. El problema rau en el fet de voler competir amb un sistema que no funciona sense voler trobar una alternativa que inclogui i blindi de facto el benestar social. Per això és important ser a Europa. Que li diguin a les colles de foc.
Ara bé, és el mateix país que fa cinc anys? Diu el CEO que no, que cada cop som més independentistes. De fet cada cop sembla que més gent surt de l’armari nacional perquè es veu i s’entén que no hi ha més opció.
Sempre recordo que un dia en Zaragoza va acusar CiU (uix, els radicals) de marxar del centre polític. Possiblement el que en Zaragoza no copsava, o no vol copsar, és que el sobiranisme com a solució i no com a anhel està ja en el centre i són ells els qui caminen d’esquena i fan com el conductor que veu a tothom en sentit contrari, quan és el PSC el qui ja no té motius.
Comença la campanya. Esquerra té una molt bona coalició i un millor candidat, l’Oriol Junqueras. D’en Junqueras recordo especialment el dia que va venir a Gràcia, fa anys, a fer un programa en directe per Catalunya Ràdio dins del refugi de la Plaça del Diamant. Ens va posar a tots la pell de gallina amb com explicava com es vivia en un refugi. Des de Barcelona es fa també campanya per en Junqueras.
La resta de partits en podríem dir:
– PSC. Vergonya. El gag de Polònia exemplifica molt bé la seva candidata, de perfil tècnic, i s’entesta en fer com sempre, la por al PP i la dreta. No es pot enganyar a tothom tot el temps, i ja se li comença a veure el llautó de l’engany del PSOE, encara que ho volguin amagar. Votar PSC és votar Maleni.
– PP. El de sempre, amb la vessant més carca. Mayor Oreja en estat pur amb en Vidal-Quadras per encrespar els ànims. La pitjor dreta espanyola amb la pitjor dreta catalana d’autoodi.
– CiU. Moviments interessants però massa lents. Els exconsellers de CiU comencen a fer com certa gent gran que se li treuen les manies amb l’edat i es declaren independentistes. Sincerament, el gran fre per CiU és el propi Pujol, fins que ell no es declari independentista i admeti errors, poc marge tenen aquells que ho són, però que estan pendents del que digui el gran pare del partit. En Tremosa? Un economista que no es deixa anar des del punt de vista nacional i que té idees massa de mercat, diguem-ne. Em fa por el seu posicionament en molts dels temes socials. Un altre coitus interruptus nacional, sobiranista fins que entro a CiU.
– IC. Mala peça al teler. Romeva: un altre candidat que podria fer molt dins l’àmbit nacional però que és minoria o no és escoltat dins del seu partit. Bon professor i bon professional. Podria molt bé estar a Esquerra, però forma part de l’estètica urbanafashion que tan bons resultats dóna i que després no omple de contingut el discurs.
Potser caldria destacar l’alt perfil acadèmic dels candidats, amb tres d’ells professors d’universitat. Això és destacable.
Seguirem parlant, de la campanya i de la crisi, per suposat.
maig 22nd, 2009 at 11:59 pm
Ahir vaig anar a una conferencia de la presentació d’un llibre sobre partits politics a Europa.
La gran conclusió, si em permeteu la gosaria de fer una conclusió, és que aquestes eleccions sols serveixen per decidir coses en clau de politica interior, quan haurien de ser de politica exterior als estats membres. I sembla que la raó que sigui així ens la donen els missatges dels diferents partits.
Per cert, la conferencia va ser en aquest petit tros europeu del carrer Mallorca amb Passeig de Gràcia i em va semblar interessant. Quan hagi llegit el llibre, ja en podrem parlar.