Monòlegs políticofestius

Sovint va bé posar una mica de distància sobre les coses, tan física com temporal. Els congressos acadèmics serveixen, també, tot i l'apretada agenda que contenen, per a poder pensar, des d'un punt de vista diferent, com a planificació.

Feina, política, relacions personals, esdevenen prismes superposats de la teva realitat. La immediatesa comporta una pressió afegida. Estic al facebook, al twitter, col·laboro en diversos blocs i, al final, el que fas és deixar d'escriure en el teu bloc, el teu petit (per no dir-ne mitjà) de comunicació personal, aquell que fa més temps que t'acompanya.

No tens res a dir? Al contrari, però tecleges milers de vegades al dia, tantes, que sovint als vespres se't fa coll amunt posar-te a escriure.

Immediatesa. Tot per avui. Més localitzables implica menys temps de paciència per a prendre accions, prendre decisions. Allò que resta en deadlines de dues setmanes sembla llunyà. L'urgent per sobre del prioritari. I de vegades va bé marxar fora, trencar una mica la rutina per a tenir clar que és allò que importa per no perdre-ho de vista en l'espiral de vertigen que esdevé el correu electrònic, el mòbil i tantes eines que ens ajuden però que tenen un preu a pagar.

Marxar fora et permet dibuixar millor un calendari, una planificació. En el meu cas, ha estat així als tres nivell en els quals em moc. A nivell polític, ara tant des de Gràcia com des de Barcelona, a nivell professional, on promet ser un any molt interessant, i a nivell personal, que també compta i molt.

Res, que volia compartir aquest pensament amb vosaltres, per no ser tant 0.5, i provar de ser 2.0.

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 st1:*{behavior:url(#ieooui) }  

Segon i darrer article sobre la campanya de la Federació, de suport a l'Oriol Amorós i a la candidatura de Barcelona Oberta.

Hi ha més motius pels quals dono suport a l’Oriol. En primer lloc, crec que és l’únic candidat que has sabut incorporar gent que el juny va donar suport a d’altres candidatures, i això en aquests temps on es demana unitat és important. I crec que és qui millor sabrà gestionar el procés d’unitat a Barcelona, on ha deixat clar que és a través de la feina que la gent s’implica en els objectius comuns de tota la militància.

També sé que és qui millor ha sabut vendre aquest concepte de feina i unitat. Es tracta de la candidatura a qui dóna suport, si he sabut fer bé els números, la majoria de regidors del Grup Municipal de Barcelona (3 de 4), la majoria de presidents de Casal (6 d’11), i la majoria de consellers/es de districte (7 de 12), de cinc districtes diferents.

També he de dir i en això hi he participat, és l’única candidatura que ha presentat un programa de barris, és a dir, 73 propostes d’acció política per als 73 barris de Barcelona, de manera que demostra un coneixement a nivell de ciutat important i implantació homogènia a tot arreu. Evidentment, amb voluntat de col·laboració amb els Casals, sense els quals no es poden tirar endavant.

També crec que ha fet propostes polítiques d’impacte, com aquesta darrera setmana on ha manifestat que “el model de ciutat d’ERC a Barcelona es fonamenta en el republicanisme i en Dret a Decidir dels ciutadans i ciutadanes respecte els temes de ciutat,  i ha destacat que “cal acostumar als ciutadans i ciutadanes a anar a les urnes un cop a l’any” i si l’alcalde de Barcelona no hi està disposat, la Federació de Barcelona “engegarà una campanya de recolllida de signatures per a exigir la consulta ciutadana sobre la Diagonal”.

Estant ell com a president s’han tirat endavant propostes de les quals ara gaudim tots, com un procés de sufragi universal (única Federació que fa votacions a casa Casal), o un procés de recollida de signatures lògic (podent votar per qualsevol). Com en tot, no n’hi ha prou i ara es volen fer més propostes participatives. És el camí.

Dono suport a l’Oriol, perquè ell sempre ha donat suport a Gràcia quan l’hem necessitat, i això és important. Si Barcelona és important per Catalunya, Gràcia també és important per Barcelona. Un districte com el nostre, amb majoria d’independentistes, és especial, i ell sempre ens parla com a graciencs i gracienques, i sap el nostre caràcter especial, diferent.

En fi, que es tregui un bon resultat i a partir de dilluns tots a treballar amb l'objectiu comú, ciutat i país, treball i independència!

Actualment, a Esquerra Republicana de Catalunya a Barcelona hi ha un procés precongressual per a escollir el dia 10 d’Octubre la Presidència de la Federació Regional de Barcelona. Jo m’he posicionat per l’Oriol Amorós i formo part de l’equip de Barcelona Oberta. Us n’explico els motius.

Podria ser un panegíric de suport a un company, però no és sinó la fi d’un procés d’anàlisi personal.

Certament el congrés de juny, tot i exemplar respecte la resta de partits, ens va deixar a tots amb una certa sensació de desgast intern. Els qui tenim, llavors, una responsabilitat externa ens ho fa més fàcil que ens dediquem, doncs, a fer política de portes enfora, mentre s’interpreten els resultats i t’adaptes a una nova situació. Aquells a qui donaves suport no han guanyat, però el partit és el partit i no hi ha, i ho sap tothom, cap millor eina ara mateix per bastir políticament el discurs independentista. Així doncs, a treballar.

Abans de l’estiu, l’Oriol va contactar amb mi i uns quants companys i vam poder parlar de diverses coses. I la que més vaig sentir fou: hem de cercar el consens per seguir endavant. L’Oriol ho va assumir, de manera que vam quedar que aniríem treballant, cercant idees, cercant consensos.

Sé que s’ha provat, pel dret i pel revés i no ha pogut ser. I ara ve la primera raó per donar suport a l’Oriol. És l’únic que planteja aquest congrés com el que és, no com el quadrat c4 d’un taulell d’escacs, com semblen estar-ho copsant les altres dues principals candidatures i alguns mitjans de comunicació.

Una altra anàlisi per mi important seria l’estudi dels cicles. En política, com en moltes altres coses, tot són cicles, tot són gràfiques que pugen i a poc a poc, o no, van baixant. L’anàlisi que faig de la realitat és que el cicle de l’Oriol com a Presidència no està al final. Sí que s’afegeixen persones, sí que s’han aportat idees i propostes noves, però el nus conductor es manté, perquè el que cal és un canvi a la Ciutat i no un canvi al partit de la Ciutat.

El canvi de cicle s’inicia després d’un mal resultat a les municipals (per tothom ja acceptats els motius) que implica que Esquerra Republicana de Catalunya deixi de donar suport al PSOE a Barcelona i a Iniciativa. Aquest canvi és acceptat per tota la militància. Això em duu a la segona raó, podria algú que no fos l'Oriol haver fet possible aquest canvi amb en Portabella? Tindria Barcelona el dret a decidir els pactes municipals si governés una altra candidatura? Sé que no.

Perquè entenc que cal ser independent per no entrar en el govern municipal mentre el teu partit hi pacta a nivell de país i, no ho oblidem, a nivell de Diputació. Perquè aquella decisió, que cal explicar bé, es pren des del territori. I així cal continuar a la capital del país.

Un altre dels motius me’l va donar justament en Carles Agustí en el seu interessant article sobre Generacions, pensat per a CDC i que crec que en el cas d’Esquerra potser succeeix a la inversa. Ell parlava de generacions preparades a les quals se’ls fa un tap.

En política, a banda de cicles, entenc que també hi ha tempos. I saltar-se els tempos generacionals pot ser tan contraproduent com no fer mai relleus, el que em sembla deduir del que passa a CDC. Entenc que l’Oriol és el terme mig, prou jove i prou experimentat a la vegada perquè encara sigui el moment que la gent de la seva generació, la dels 35-50, portin les regnes. Potser ho percebo diferent, però el món de la universitat també funciona així. De becari doctorant, vas avançant en el teu recorregut, a titular, i finalment a catedràtic. No es poden saltar els tempos, ni no fer mai el salt. Però cal ajustar el moment. La gent de l’Oriol té aquest tempo, l’adequat pel moment. Les coses no es poden deixar a mitges tintes, com diu un amic.

I d’altra banda, per mi hi ha altres motius, ja en parlaré properament.

Segon i darrer article que dedicaré a tractar del tema de la Diada a Gràcia. Crec que ha tingut un cost institucional alt, especialment pels districtes, on hem quedat tocats i desautoritzats per l'alcalde.

Dic que és el darrer perquè a partir d'ara començaré una sèrie d'articles de reflexió sobre Gràcia, el districte en general i els punts que crec que aquest any polític caldria prioritzar.

Començo per un vídeo, el del Parlament del Ricard a l'acte del dia 10 a Gràcia. Tant de bo la diligènca mostrada per la Gerent del Districte (cada dia que passa enyorem més la Montserrat Filomeno) per tallar la bandera i treure-la del balcó hagués estat la mateixa per a fer un cordó de seguretat. Al vídeo es pot veure com es permet que un exaltat en evident estat d'embriaguesa a punt està de llençar una ampolla contra els regidors. Per sort no ho va fer, tot i que ho va fer contra el terra. I això davant de l'Ajuntament, davant de la Guàrdia Urbana.

I afegeixo també el vídeo que en va fer vilaweb, parlant de Gràcia i Vilafranca, units altre cop com en d'altres moltes coses.

I aprofito per repondre a un article, Barres i Estels, que crec més addient haver-lo titolat Barra i Estels.

Es parla de respecte, enfrontament i horitzó nacional.

En primer lloc, la presència de la bandera espanyola no uneix a tothom i no he vist mai l'alcalde demanant que no hi sigui.

En segon lloc, considero més falta de respecte fer una exhibició aèria militar per les Festes de la Mercè en una ciutat que s'ha declarat constantment contra la guerra. Faran el manit dibuix de la bandera espanyola?

Al Conseller Barberà, portaveu desautoritzat en competències pel propi alcalde del seu partit, una sèrie de reflexions.

Si el President del Districte havia avisat durant la Festa Major i la resta de principis de setembre de la intenció de fer la Junta de Portaveus, perquè l'informe jurídic apareix quan s'ha perdut la votació? entenc perquè el PSC-PSOE un cop havia forçat IC-EUiA a votar en contra se sentia segur. És un cop perden la votació que a correcuita córrer a anul·lar la Junta.

Per cert, s'ha demostrat que en el sistema polític català hi ha tres sucursalismes o obediències. ERC i CiU envers el país, PSC i PP envers Madrid, i IC i EUiA envers el PSC. Em sap greu pels molts companys d'Iniciativa pels papers galdosos que els fan fer, i després veiem EUiA anar a la manifestació de la Diada a Urquinaona.

I encara se'ns acusa a nosaltres de l'abstenció i es parla de l'horitzó nacional. No allunya més el ciutadà que les decisions democràtiques no es tinguin en compte? no és el funcionament de l'Ajuntament de Barcelona, negligint decisions de plenari de Barcelona i Gràcia el que fa més mal a la democràcia?

Se'ns pregunta a nosaltres quin és l'horitzó nacional? No està clar quin és el nostre, un estat propi, mentre per altres és la dependència? O l'horitzó nacional de l'Ajuntament de Barcelona és poder substituir el .cat que deu fer nosa, per .bcn, com afirma l'Avui? es nota que Esquerra ja no està al govern.

Quan es parla de Rafel de Casanovas, recordo que hi ha una estelada al monument, i tot i així el PSC hi va. Per què no? com bé diu en Miquel, a la vida d'ha de saber perdre. Una dada, l'estudi del Centre d'Estudis Sobiranistes, diu que a Gràcia som l'únic districte amb majoria de ciutadans a favor de la independència, 44'4% a favor i un 41'2% en contra, és l'únic districte de la ciutat en què els independentistes som majoria. No val per res, això?

Diu que nou no ho volien, però sap que això no és cert doncs el PP no va arribar a opinar. Marxar d'una votació sabent que comptarà com a abstenció no compta. Si haguéssim perdut la votació, no l'hauríem penjada. Però la vam guanyar i això en democràcia és el que compta. Si no votes no et queixis, que deien aquells. I si votes, accepta el resultat.

Perquè la notícia de la qual ell es queixa és que l'Alcalde de Barcelona desautoritza la Junta de Portaveus. I no he sentit parlar cap dels prohoms graciencs de l'òrbita socialista, els mateixos que criticaven en Ricard per no ser prou gracienc (jo penso, com dirien Els pets, que de gracienc no s'hi neix, sinó que se n'exerceix), criticar la decisió de l'alcalde.

En fi, queda dit. Continuem treballant per la ciutadania, que hi ha molts temes importants a l'agenda.

Molt breu i molt tard, després de fullejar la premsa faig un primer directori dels mijans que parlen de la penjada de l'estelada a Gràcia.

Per simpàtica, i a l'espera de "revel·lar" totes les fotos i vídeos, penjo la foto de vilaweb,

A continuació, links a mitjans de tot tipus que parlen de Gràcia

Vilaweb portada

Vilaweb estès

Diari Qué

Abc (I)

La Razón

El País

El Mundo

El Mundo II

Directe.cat

3/24

El Singular Digital

La Vanguardia

Agència Catalana de Notícies

Racó Català

e-notícies

Demà més

Vaja, que jo també m'afegeixo a la campanya. Proposo que més gent faci el mateix i pengi les fotos al seu bloc.

Clar que també és cert que sempre la tinc posada. 

Aquest cap de setmana ha estat el "primer" cap de setmana de les Festes Majors dels Barris Nord. Ho dic així perquè s'han separat en dos caps de semana. No crec que això sigui bo.

Divendres va tenir lloc el pregó més estrany que recordo. És evident que normalment els barris que no són la Vila tenen menys gent, però enguany va ser en certa manera quasi un despropòsit. Com sempre, al menys hi ha bon rollo entre els assistents.

En el cas del Camp d'en Grassot hi havia veïns i no hi era el regidor. En aquest cas, hi era el regidor i no hi eren els veïns i veïnes. Estrany. Suposo que és el que succeeix si no es fa bona difusió, si es fa en un lloc diferenciat dels llocs on hi ha festa.

Vaja, que semblava una trobada de consellers i conselleres, amb quatre veïns i veïnes, amics del pregoner i, sobretot, amics del grup de música que va amenitzar el capvespre.

Em va saber greu, sobretot, pel pregoner, l'Alfons Casas, un pencaire que es mereixia un acte millor.  El conec de Ràdio Gràcia, fent tàndem amb en Salat. Penjo fotos del pregó per si algun mitjà les vol penjar. Carles, ja sé que no hi eres, si vols alguna foto, aquí les tens.

Seguirem parlant dels barris nord.

El dimarts passat vaig anar amb un amic per Sants, a veure la Festa Major de Sants. No hi havia estat mai, entre les Festes de Gràcia que acabaves trinxat o marxava no havia tingut l'oportunitat.

Lluny de ser el típic article de què guais que som els de Gràcia respecte altres festes, hi va haver un seguit de coses que em van fer pensar.

El primer de tot fou la sensació de desconeixença i incertesa. M'explico. A Gràcia conec els carrers, les rutes, quasi amb els ulls tancats podria anar cap als carrers guarnits. A Sants, que no em conec gaire, era tot un descobriment, giraves un carrer tot esperant veure si hi havia algun carrer guarnit a la vista. Estic convençut que algun carrer em vaig deixar, així com que alguns els vaig fer més d'un cop.

Així doncs, vaig posar-me a la pell d'una persona que no ha estat mai a Gràcia i passa per exemple per Joan Blanques i descobreix de cop, sortint de Joanic, els dos carrers seguits, fent patxoca.

Quant als guarnits, haig de reconèixer que n'hi havia algun de molt i molt ben fet. El carrer Alcolea, el guanyador, de Fòrmula 1 estava molt ben fet, sobretot el revolt amb un cotxe sortint-se per la centrífuga. També em va agradar el dels barrufets, tot i que em quedo, evidentment, amb la Plaça de la Vila.

Sí, era un dimarts i no hi havia gaire gent. Segur que el cap de setmana n'hi ha més. Però, tot i així, molta tranquil·litat. No ho dic amb esperit guanyador, sinó una mica al contrari. M'agradaria un any que Gràcia fos com Sants, només un any, però. Sense gaires turistes, gaires aglomeracions.

Els guarnits en general donen molta importància a les entrades, pel que vaig veure, la reconstrucció del teatre Apolo i una pagoda xinesa estaven molt ben fetes, la veritat sigui dita.

Aquell dia a tot arreu hi havia sopar de carmanyola i haig de reconèixer que hi havia molta gent. No sé si tots participen en els guarnits i comissions de carrers. És cert que segurament hi ha més gent que ha tornat de vacances, és cert que els edificis en general són més alts i deuen haver-hi més veïns i veïnes, però la veritat és que hi havia vora 75 persones sopant a cada carrer, i això també ens ha de fer pensar sobre Gràcia i com fer que més veïns i veïnes participin i se sentin seva la festa.

Cal dir, com a curiositat, que em vaig trobar a gent d'Esquerra – Sants sopant en un carrer, amb en Joan Puigcercós, en Jordi Ausàs, l'Ester Capella i en Xavier Florensa. Ja, ja, és curiós trobar allò que la gent deu veure quan ens veuen sopant, com enguany, amb en Carod a Joan Blanques de Dalt.

I també, finalment, em va fer gràcia veure veïns de la Plaça Rovira per allà voltant, com jo, i fins i tot de lluny vaig veure en Contel. El món gracienc és un mocador estès fins a l'infinit, en el viatge a Síria i Jordània em vaig trobar al grup amb una parella de Providència amb Verdi.

En fi, molt recomanable l'exercici de comparació que vaig poder fer. El que no vaig trobar foren les festes alternatives, sabeu si n'hi ha?

No puc deixar de recomanar aquest article de La Vanguardia, atès que fa pensar.

Enguany per ser fora i per les festes i per l'horari no he pogut seguir massa els Jocs. Catalunya no competia, però sí molts catalans i catalanes. Aquí em fa pensar en el bloc d'en Joan Puig.

Sort que som nosaltres els nacionalistes…

Avui he anat a veure la pel·lícula Oh Jerusalem, i no et deixa indiferent.

Tot i alguns posicionaments, cal dir que és un tema tan complex que costa molt ser neutre, no conec ningú que no ho sigui, d'un bàndol i de l'altre.

Vaig estar a punt d'anar-hi aquests dies i sé que hi aniré, la ciutat de les religions i les cultures.

Després d'Èxode, pel·lícula gens neutre, aquesta et mostra, millor documentada, els problemes polítics, els dubtes àrabs, i altres detalls que van fer que acabés, o no, com va acabar, si ha acabat, si mai és possible acabar.

Molt recomanable per als qui els agradi la història, la política i les relacions humanes, sovint difícils, sovint enemigues.

Suposo que com tot, el llibre deu ser millor, perquè se't fa curta i sense molts matissos, però et sents dins d'un conflicte que, 60 anys després ens sacseja i marca, sobretot als mediterranis.

Fa de contrapès a Mediterráneo, que la veig veure ahir. Una mar, la pau i la guerra, l'eterna frontera que ens separa i ens acosta.

Demà, més paït tot plegat, en tornarem a parlar.